Avui, 8 de març, com hauríem de fer la resta de l'any, parlem en femení. Parlem de crisi humanitària, de refugiades, de centenars de milers de dones abandonant com poden un país en guerra. Per primera vegada en la història d'Europa s'ha aprovat la directiva d'especial protecció per a refugiades, una espècie de llum verda que permet la mobilitat pels països de la Unió, l'accés a una feina, a la sanitat, a l'escolarització, a una vida digna. Sense aquesta resposta, les refugiades tindrien la mateixa sort que a la Gran Bretanya, on només s'han tramitat 50 visats.

La Unió Europea donat una resposta a l'altura en aquesta crisi sense precedents, la més important en 75 anys. No hi havia cap altra opció. Ens imaginem gairebé dos milions de famílies ―xifra d'avui― amuntegades a les fronteres d'Ucraïna atrapades pels tràmits d'asil? Imaginem camps de refugiades de dos milions de persones, precisament a les fronteres dels països als quals demanem un mínim d'estàndards democràtics? O intentant ser part d'aquest 1% de sol·licitants que aconsegueixen aquest estatus a Espanya? Si tot plegat ho dimensionem amb Zaatari a Jordània, el camp de refugiades més gran del món, amb unes 165.000 persones, no hi ha frontera o país que aculli assentaments de dos milions de persones.

La mesura és necessària, important, i ha d'anar més enllà. La directiva ha d'anar acompanyada de polítiques d'acompanyament i integració amb el focus posat en les dones. Són les mares, les àvies, les germanes, les filles les que han pogut sortir d'Ucraïna, les que tindran cura d'aquestes menors les imatges de les quals se'ns han quedat clavades a la retina. Nenes amb les mans enganxades als vidres dels trens, jugant a l'estació de Przemysl amb les mateixes motxilles, abrics, peluixos i mirades que les nostres. Elles són nosaltres. I no saben quan tornaran, si en un any o en una dècada.

La pandèmia i ara la guerra unilateral de Putin ens ha deixat lliçons clau per als desafiaments del segle XXI: davant crisis tan profundes, només les mesures coordinades i globals són eficaces

El desafiament és d'una magnitud insòlita. Per això mentre augmenten els pressupostos de defensa i Alemanya hi dedica el 2% del seu PIB, Xina un 7% o Joe Biden un 5% per sobre del pressupost de l'era Trump, han d'augmentar en proporció els fons de protecció per a dones i refugiades. Si convenim que aquesta és una guerra de Vladímir Putin que Occident assumeix com a pròpia per motius de seguretat, però també per la defensa de les democràcies liberals davant les autocràcies, Europa s'ha de diferenciar també en la resolució de la crisi humanitària. I no pot passar que d'aquí a unes setmanes estiguem parlant de pujades de preus, de la inflació, del petroli, d'operacions militars... i alhora no es faci un seguiment de l'eficàcia de l'aplicació de la directiva de protecció especial.

La directiva, les polítiques d'acompanyament i la resolució de la crisi humanitària s'haurien d'abocar en la protecció de les dones vulnerables a l'explotació, el crim i la violència sexual. En les que han sortit i en les més de 20 milions de dones ucraïneses que es queden. L'ONU va xifrar en un estudi del 2019 que aproximadament un 75% de les dones ucraïneses van denunciar haver patit algun tipus de violència des dels 15 anys; i una de cada tres va informar haver experimentat violència física o sexual. Això en xifres de preguerra, sense comptar que és en el conflicte quan es disparen les violacions, l'abús i el tràfic. De fet, ja hi ha denúncies de violacions per part de l'exèrcit rus i el proxenetisme està fortament arrelat a Ucraïna. A més, la bretxa de gènere i desigualtat serà cada vegada més gran i la indústria de ventres de lloguer serà més difícil de controlar després del conflicte.

La pandèmia i ara la guerra unilateral de Putin ens ha deixat dues lliçons clau per als desafiaments del segle XXI. Davant crisis tan profundes, només les mesures coordinades i globals són eficaces. Respecte als Estats Units, si les estratègies són comunes en les sancions a Rússia, setge econòmic al règim, unió militar i de seguretat, Europa hauria d'instar l'administració nord-americana a activar una mesura d'acollida similar a l'europea. De moment, només ha donat asil a 75.000 persones amb visats de turisme, negoci o estudiants que eren al país quan va esclatar la guerra, quan va començar la invasió.

Com assenyalava el Washington Post al seu editorial del passat 4 de març, un dels grans fracassos morals dels Estats Units al segle XX va ser rebutjar refugiades jueves durant la Segona Guerra Mundial i negar l'entrada a desplaçades després de la guerra, especialment a les qui van sobreviure a l'Holocaust. Les líders d'avui no haurien de repetir aquest error, conclou l'editorial. Rebre les ucraïneses amb els braços oberts és una obligació moral d'Europa i dels Estats Units. Si hi ha un mateix eix en l'àmbit militar, que existeixi també en l'humanitari.