Vaig començar aquesta columna fa una setmana ―aprofito per agrair l'espai i el temps als lectors― amb un titular: "No és la reforma laboral, és la coalició". La convalidació de la llei, l'inesperat assalt transfuguista del PP, ha fet detonar les tensions soterrades de la coalició. Alhora, ha posat en evidència una dreta capaç d'assaltar les institucions, inventar "segrestos a la democràcia" i gairebé qualsevol cosa per fer saltar pels aires la legislatura. Ambdues realitats, una dreta embogida que competeix amb Vox i una coalició amb friccions, es quedaran amb nosaltres. Tant és que es modulin en el transcurs de les eleccions municipals i autonòmiques, la disputa permanent per l'espai i l'electorat està servida.
La coalició no està en perill i les aliances es reconstruiran. Com va dir Gabriel Rufián després de la votació: "Avui no s'acaba el món". Tot i això, ERC no treu gaire rèdit de la pugna, Yolanda Díaz ha patit cert desgast ―incloent-hi el seu fastigueig personal― i el PSOE ha fracassat en la negociació per la dreta. I aquesta és la clau: no hi ha cap geometria variable, ni cap més bloc que el de la investidura, especialment per a projectes estrella. Tant la llei d'habitatge, la reforma fiscal o la taula de diàleg amb Catalunya transcorreran per aquesta via.
Amb aquestes lliçons, el focus ha estat sobre la reacció de la vicepresidenta. S'esperava que un cop passat el Rubicó de la votació, anunciés el llançament del seu projecte polític de cara a la futura candidatura. Un anunci que no acaba d'arribar. Hi ha diferents raons i arguments sobre el retard. Des dels partits al voltant de Yolanda Díaz, hi ha qui pensa que no està decidit que faci el salt. Però més que dubtar, està marcant les regles de la futura plataforma. Els termes d'ús perquè, quan estigui en marxa, les condicions estiguin clares.
El seu malestar explícit amb les formes de la política també està retardant la decisió. Ho vam veure ―ho va dir― a la seva entrevista a Salvados. Esgotada i trista amb el politiqueig, combativa amb les coses de menjar. Llavors, ara què? I quan? L'acte de València "Més polítiques" amb Mónica Oltra, Mónica García i Fátima Hamed semblava l'avantsala de l'anunci. Però tampoc. Des dels partits i micropartits que envolten Díaz volen conèixer els temps, on va i amb qui. Preguntes que ara mateix no respondrà. De fet, ja ha entrat de cap a la nova taula de diàleg per aprovar la pujada del salari mínim interprofessional. Les coses de menjar...
Al ministeri té un molt bon equip tècnic i políticament ha conreat la relació amb sindicats i empreses. Una base amb gran força organitzativa en l'àmbit social, sobre la qual alguns creuen que podria basar-se per construir el projecte polític i trencar les dependències amb UP, IU o Más País. L'escenari és complex i Díaz no valora la solució amb un mer acord entre partits. Les relacions amb Unidas Podemos no són bones. Es va evidenciar al Congrés. Irene Monero i Ione Belarra van programar un acte el matí de la votació de la reforma. Un cop votada, ni es van apropar a Díaz, a qui sí que vam veure abraçada a Sánchez, Calviño, Montero, el nucli dur del govern del PSOE.
Altres membres de partits pròxims creuen que Díaz no aclarirà la fórmula fins d'aquí a diversos mesos, quan els partits no estiguin en condicions de forçar la negociació. Deixar que passi massa temps és arriscat, però evita l'adversari. Yolanda Díaz detesta la brutalitat política. Si espera un semestre més, un any, a l'estil gallec, retardarà també els atacs. La reforma laboral ha estat un avís suau, subtil, de les pressions que tindrà com a candidata. I tampoc no vol una baralla a la llum dels mitjans amb companyes i companys de partit.
Yolanda Díaz és la política més valorada i és molt a prop d'empatar en valoració amb Pedro Sánchez dins dels votants del PSOE
Així que com menys temps sigui candidata, menys exposició, menys desgast. El PSOE l'hi posarà fàcil, però no li regalarà res. Íñigo Errejón no té gaire marge i la negociació passarà més per Mónica García, líder de l'oposició a Madrid després d'haver avançat el PSOE, o Mónica Oltra, fins i tot Ada Colau. Rufián, com ha fet des de l'aprovació de la reforma laboral, cuidarà més els socialistes i atacarà Díaz. L'espai que representa és una amenaça electoral per als d'Esquerra. Com diuen els comuns, si Pablo Iglesias agradava a Catalunya, Yolanda Díaz agrada molt més.
Amb tot, Yolanda Díaz té el vent a favor, aconsegueix no mullar-se i tothom està amb ella. Aquest avantatge, que tots la necessitin, pot fer més fàcil la negociació i la construcció del projecte. Recordem el CIS de gener: és la política més valorada i és molt a prop d'empatar en valoració amb Pedro Sánchez dins dels votants del PSOE. Guanya el president en tota l'escala ideològica i el supera en totes les franges d'edat, amb una bretxa més important en els votants de 35 a 44 anys. Díaz agrada per la percepció de dona treballadora, per representar la política del tangible, aquesta que "canvia la vida de la gent", com diu el seu mantra. Suau en les formes, implacable en el fons. Un fet que recullen repetidament les enquestes.
Des dels mitjans continuarem preguntant. Serà candidata? Qui anirà en la llista i en quina posició? Quan tots els indicis apunten que Díaz vol obrir un camí inexplorat. De la mateixa manera que va costar entendre què era Podemos el 2015, és possible que passi el mateix amb la plataforma de Yolanda Díaz. Un espai sense la marca d'Unidas Podemos, Esquerra Unida o Más País, en el qual la disponibilitat versus debilitat dels actors determinarà la construcció del projecte. Una operació orgànica i política de grandíssim calat, amb l'ambició de sortir del racó de l'esquerra. Ella insisteix: "No tinc partit". I imagina una plataforma electoral en què càpiguen perfils, talents, sensibilitats i realitats nacionals diferents. És una política que defensa un país on es pugui estudiar eusquera a qualsevol escola pública i explica com a anècdota que el seu pare s'enfada amb la neta per parlar gallec amb accent madrileny. Per arribar, assenyalen des de l'esfera de les confluències, ha de transitar del "no vull ser presidenta" o "mai no he cregut en el sorpasso" a l'experiència que l'ha portat al govern espanyol: "Si no penses en gran, no arribes".
Un joc a tot o res en què Díaz es diferencia de la resta en un aspecte capital: no genera desafecció. El votant s'identifica amb la seva autenticitat més que amb el partit. A hores d'ara, és una obvietat dir que Sánchez no arribarà sol al pròxim govern. O que les dretes que potinegen votacions al Congrés, volen il·legalitzar partits, expulsar immigrants o haver-se-les a cops de bandera, estan ampliant la base social. Díaz nota aquesta pressió i assegura que no vol arribar-hi a qualsevol preu.
Per concloure, la fatiga de Yolanda Díaz amb el funcionament del govern és real. I malgrat l'error de càlcul del PSOE en la negociació i el no d'ERC i el PNB, la seva figura no ha sortit gaire desgastada. La reforma té efectes reals que veurem en el pròxim semestre. Però si el diputat del PP Alberto Casero no s'arriba a equivocar a l'hora de votar, hi hauria hagut crisi. La possibilitat de dimitir va ser damunt la taula. Amb la reforma laboral tombada i una possible sortida de Yolanda Díaz, la legislatura hauria saltat pels aires. Tensar la corda pròpia de cada partit té els seus riscos, entre ells, llançar el govern per la borda. Veurem si s'ha après la lliçó (per quant temps?) i si aquest marge serveix a Yolanda Díaz per armar el projecte. El ser o no ser és fascinant en filosofia, però no en política. Com diria Yolanda Díaz, les coses de menjar...