Deia ahir el secretari general de Junts, Jordi Turull, en una entrevista a El Nacional.cat, que arribarà un moment en què Pedro Sánchez haurà de decidir entre la política que sustenta la presidència de Salvador Illa i els acords de Brussel·les amb Carles Puigdemont que van garantir la investidura al líder del PSOE després de perdre les eleccions. És un horitzó, sens dubte, molt obert, boirós i imprevisible, com ho és el dia a dia de la política catalana i espanyola. És evident que entre el referèndum del que parlen a Suïssa, amb mediació internacional, les delegacions del PSOE i Junts i la política de “normalització” d’Illa, és a dir, el retorn a la Catalunya autonòmica però sense nervi nacional, hi ha un abisme. El xoc pot estar servit el dia que Illa aconsegueixi institucionalitzar plenament l’autonomia sense nació i que Junts hagi de retre comptes davant l’electorat independentista de l’aconseguit, nacionalment parlant, a canvi d’investir Sánchez. En aquest joc subtil d'intensos torcebraços, algun dels tres actors, Sánchez, Illa o Puigdemont, perdrà bous i esquelles. És impossible que guanyin els tres.
El peculiar triangle que formen Sánchez, Illa i Puigdemont, agafa la temperatura d'un clau roent cada vegada que a Madrid s’ha d’aprovar alguna cosa de pes, ara la reforma fiscal, d’aquí a poc els pressupostos i la senda de dèficit, perquè el primer del trio s’hi juga la cadira. La situació és tan explosiva que la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda del govern espanyol, María Jesús Montero, va haver de trucar a Waterloo, segons ha revelat La Vanguardia, perquè Carles Puigdemont donés llum verda a la reforma fiscal negociada amb Junts i garantís que les inversions de les companyies d’energia i gas al Camp de Tarragona no hauran de patir per l’impost que, Sánchez, alhora, promet a la banda esquerra dels seus socis, Podemos, Sumar, ERC i Bildu, que continuaran pagant. Tot plegat succeïa a la vegada que el president Illa viatjava a Brussel·les per donar per inaugurada la nova etapa de relacions entre la Generalitat i les institucions de la UE sense confrontació amb l’Estat. I sense visita a Puigdemont, l’home que, ara com ara, garanteix a Sánchez la continuïtat de la legislatura. En el fons, no sorprèn que Illa, que va empalmar el viatge a Brussel·les amb la primera visita com a president a la Moncloa, admetés que no tenia res a negociar amb Sánchez en una matèria tan capital com el nou finançament, perquè tot ja està parlat.
Sánchez i Puigdemont són ara com ara l’únic factor que pot desestabilitzar la plàcida presidència de Salvador Illa
Mentre Illa posa banderes espanyoles a la Generalitat, allà on va és Puigdemont qui, amb les dents serrades, aguanta Sánchez a canvi d’ajudar fiscalment les pimes, els clubs esportius catalans o les grans companyies que creen llocs de treball al Camp de Tarragona. Puigdemont ha començat a treure les castanyes del foc a una part de la gran empresa a la vegada que manté el plet nacional català viu. I sense Puigdemont, Sánchez no hauria superat la setmana de la triple batalla amb Feijóo sobre la reforma fiscal, la vicepresidència europea de Teresa Ribera, i la tempesta d’acusacions de corrupció del cas Aldama-Koldo. Si a això se suma el fet que l’amnistia encara no s’ha fet efectiva per a Puigdemont i el conjunt de l’exili independentista català, el preu de la factura de Junts a Sánchez per força haurà de ser elevat. L’acord sobre el traspàs de les polítiques d’immigració a la Generalitat, que es continua negociant a Madrid, marcarà la pauta de fins on està disposat a arribar Sánchez i la seva entesa amb Junts.
I mentrestant, Illa rep a Barcelona el número tres del règim xinès, Zhao Leji, per parlar de reindustrialització i aborda amb Sánchez un pla de xoc contra la multireincidència, autèntic focus d’inseguretat i caldo de cultiu per a l’extremisme antiimmigració. Illa ho fa perquè és necessari i perquè aquesta és l’agenda central amb què es juga la seva pròpia cadira... amb Junts. En resum, la convergència d'interessos entre Sánchez i Puigdemont és ara com ara l’únic factor que pot desestabilitzar la plàcida presidència d’Illa, que ja ha superat els primers 100 dies. Una pinça Moncloa-Waterloo podria ser letal per als (lògics i legítims) plans del president socialista català, per al seu propi full de ruta. El PSC va patir en el passat situacions semblants en la dialèctica PSOE-CiU i enlloc està escrit que no es puguin repetir. Fins i tot la normalització té riscos.