Pink és el nom que els membres de l’equip que investiga el jaciment d’Atapuerca han donat a les restes fòssils de l’humà més antic trobat fins ara a Europa. Corresponen a la zona medial facial esquerra d’un hominin que va viure entre 1,4 i 1,1 milions d’anys enrere.
La serra d’Atapuerca és un lloc privilegiat, les seves condicions geològiques fan que hi hagi coves i "simes" on s’han anat acumulant els sediments dels últims centenars de milers d’anys. Els hominins s’hi van refugiar, i s’hi troben restes de les diferents onades d’ocupació, tant de les eines de pedra que feien servir com de restes animals i —quan hi ha sort— de restes d’humans que hi van habitar. Fa temps que s’hi van trobar restes de Neandertal de fa uns 500.000 anys. Un dels grans descobriments, a la Gran Dolina, l’any 1994, va permetre la identificació de les restes d’un hominin de fa uns 850.000 anys. La reconstrucció del seu rostre a partir de les restes mostraven una similitud sorprenent —tot i presentar diferències— amb els humans moderns, amb una cara més plana i menys arcaica, eren les restes de l’Homo antecessor, en aquells moments, l’espècie humana més antiga identificada a Europa. Hi ha altres restes d’humans a la zona del Caucas, a l’actual Geòrgia, de gairebé dos milions d’anys. Els hominins van sortir de l’Àfrica múltiples vegades per anar a recórrer Euràsia, però és difícil trobar restes prou conservades.
De moment, Pink és un fragment del rostre de l'humà més antic d'Europa, en espera de restes més antigues, si és que n'hi ha
Les restes de Pink s’han trobat a la Sima del Elefante, una de les coves d’Atapuerca, d’aproximadament 15 metres d’ample, amb uns 25 metres de sediments que s’han dividit en 16 grups d’estrats diferents. En el mateix estrat on s’ha trobat aquest fòssil (estrat TE7), hi ha restes d’ossos d’animals amb senyals d’eines esmolades i algunes eines de pedra. La datació radiològica i sedimentària situa l’estrat al Plistocè primerenc, entre 1,5 i 1,1 milions d’anys. La sorpresa i l’interès particular de les restes de Pink (són diversos fragments que permeten la reconstrucció per les superfícies de juntura, com podeu veure a la imatge adjunta) és que són prou informatives per a permetre una reconstrucció facial. A l’article publicat a la revista Nature, es mostren les comparatives d’aquestes restes amb una reconstrucció facial 3D d’altres restes d’hominins per a observar-ne les similituds i diferències. Aquestes restes pertanyen a una cara arcaica diferencial, que s’assemblaria més a l’Homo erectus que a l'H. antecessor, d’aquí que, a manca de més dades, l’hagin classificat com a Homo affinis erectus. Cal destacar que s’han trobat restes d’H.erectus a l'Àfrica i l'Àsia i es tractaria de la primera prova que els H.erectus també van arribar a Europa, i això permet datar aquesta arribada. Això sí, de moment —i com diu María Martinón-Torres—, Pink és un fragment del rostre de l’humà més antic d’Europa, en espera de restes més antigues, si és que n'hi ha.
A la serra d’Atapuerca, doncs, s’han trobat restes de dues espècies diferents d’hominins, amb una separació de pocs centenars de milers d’anys, al Plistocè primerenc. Es podria hipotetitzar si totes dues poblacions podrien haver coexistit durant un curt període de temps si les condicions climàtiques no van ser gaire dramàtiques (aproximadament fa 900.000 anys va ser una època de glaciació a tota Europa), els H.erectus van poder sobreviure sense necessitat de migrar, o bé es van extingir abans de l’arribada dels H.antecessor. Cal molta més investigació per esclarir aquestes pàgines de les primeres migracions humanes i els primers assentaments a Europa.
I ara us podeu preguntar per què li han dit afectuosament Pink a aquestes restes fòssils (aquí trobareu un vídeo exhaustiu sobre la presentació en públic d’aquestes restes). Segons alguns membres de l’equip, com ara l’Eudald Carbonell, aquestes restes estaven esperant a ser descobertes, tal com La cara fosca de la lluna, el nom d’un conegut disc de Pink Floyd. A més a més, el mot pink denomina el color rosa en anglès, i la persona que les va descobrir, juntament amb un estudiant pregraduat, és la Rosa Maria Huguet, professora de la Universitat Rovira i Virgili i membre de l’IPHES, i una arqueòloga incansable. De vegades, els noms escauen.