Dins el grup ingent de dones interessants que la història no ha posat al lloc que pertoca, hi destaca Lavinia Fontana (1552-1614) una fera pictòrica que crida l'atenció per la seva força i el seu talent espaterrants. M’hauria assegut de bon grat a entrevistar aquesta pintora italiana del Renaixement, la destresa i fama de la qual van ser remarcables. L'Església li va comissionar molts quadres amb escenes bíbliques i retrats. El seu Noli me tangere (No em toquis) és una de les millors versions de Jesucrist ressuscitat, mirant com Maria Magdalena se li atansa per tocar-lo i ell li demana que no ho faci. Derrida interpretava el Noli me tangere no tant com “no em toquis” en llatí, sinó més aviat com “no t’aferris a mi, no m’agafis”. Jesús li fa saber que encara no ha acabat la seva missió i no vol ser entretingut. Aquest motiu d’interacció poc després de la Resurrecció entre Jesucrist i Maria Magdalena ha inspirat molts pintors cèlebres, com Giotto o Correggio.

Lavinia va ser una dona que va triomfar perquè principalment l’Església i la noblesa romanes en van ser les mecenes principals. Tants talents han necessitat un mecenatge per poder ser. Gaudí no existiria sense els seus mecenes. El pare de Lavinia, Prospero Fontana, de l'Escola de Bolonya, també va inspirar-la i li va ensenyar com moure’s en el terreny de l'art (i de l’art per viure).

Bolonya era un territori fecund per a les dones, una ciutat universitària que promovia la cultura, no només per als homes. Des d’allí va conèixer el Veronès i va rebre influència de Sofonisba Anguissola, una cèlebre pintora de la ciutat de Cremona. Va fer fortuna aquí, i quan es trasllada a Roma, ja amb 50 anys i amb reticències i dubtes, la seva excepcional qualitat pictòrica li proporciona el títol de pintora pontifícia. No només es dedicava a l’art. Lavinia va ser mare d’onze fills, però només tres van sobreviure. El seu marit, Gian Paolo Zappi, va cuidar-los a tots i va ser ell qui va insistir que es traslladessin a Roma, conscient de la vàlua de la seva dona.

Lavinia va ser una dona que va triomfar perquè principalment l’Església i la noblesa romanes en van ser les mecenes principals

Quan la conviden a Roma, s’hi està celebrant el Jubileu del 1600. Va fer-hi retrats, obra religiosa i també pintures mitològiques de persones despullades, homes i dones. No cal dir que era del tot inusual que una dona pintés nus, i, a més, nus d’homes. De 130 obres conegudes, només en queden una trentena. 

A Roma, ara el 2025, es torna a celebrar el Jubileu, com cada 25 anys. Seria interessant saber si la cúria romana (i la noblesa, que encara existeix) continuen apostant per donar suport a pintores i convidar-les amb encàrrecs. El que sabem és que, per primer cop en 500 anys, s’ha acceptat que dones artistes treballin dins la basílica vaticana. Es tracta de la Lisa i la Miriana, dues noies joves amb formació artística que han entrat a formar part dels “sanpietrini”, la plantilla habitual que s’encarrega del manteniment a la basílica vaticana.

Al Renaixement va haver-hi un repunt de llibertat, que ha estat esclafat durant massa temps, per a les dones, i per al talent, que necessita llibertat, però també recursos i suport institucional. L’art no es pot deixar només per al temps lliure, els privilegiats o el voluntarisme. Apostar-hi és fer política. I la naturalitat d’integrar dones en equips, com ara el de manteniment de la basílica vaticana, són obvietats que han trigat massa a arribar.