Amb la propera cimera franco-espanyola de Barcelona, em fa l’efecte que Pedro Sánchez entrarà ja, de manera irreversible, en la dinàmica desertitzadora del president Zapatero. Si Zapatero es va carregar el superàvit de l’economia espanyola i el prestigi internacional de la Transició per electoralisme, Sánchez cremarà els darrers rostolls del prestigi que li quedava a l’esquerra antifranquista per assegurar-se quatre anys més. 

Fer servir l’imaginari del Tractat dels Pirineus per explicar que Espanya no necessita Vox per dominar Catalunya em fa pensar en aquells xecs en blanc que Zapatero regalava en els temps de vaques grasses. Sánchez potser guanyarà les eleccions, però Europa pagarà les destrosses del seu electoralisme. Ni que fos en el pla retòric, l’esquerra europea existia per discutir els principis de l’imperialisme. Després de Sánchez, tots els partits del continent estaran una mica més en deute amb els valors de la ultradreta.

Mentre Giorgia Meloni dissimula que ve de Mussolini, el PSOE cada cop fa menys esforços per amagar que, abans del franquisme, va col·laborar amb Primo de Rivera. Com sempre, els socialistes utilitzen Catalunya per arraconar el PP i per governar de franc a Espanya. El problema és que aquesta vegada els catalans no tenen eines democràtiques per proposar alternatives constructives a les bronques espanyoles. Aprofitar que Catalunya està lligada de mans i peus per guanyar eleccions a la llarga no serà un bon negoci. 

S’han trencat els darrers ponts de la Transició i quan la ficció topi amb la realitat val més que la societat catalana estigui ben travada i que hagi après alguna cosa

A la nova Espanya del 155 li passarà el que li passa a qualsevol boxador que clava un cop de puny a l’aire. O el que va passar als catalans dels anys trenta, que van intentar fer una república sense republicans aprofitant que el rei havia fugit com un conill. A mesura que el PSOE ocupi l’espai de Vox per mirar de tapar l’ocupació de Catalunya, la dreta s’anirà radicalitzant i la guerra civil dins del mateix Estat es tornarà més i més acarnissada. Veure com tomba la situació em fa pensar molt en els barcelonins que creuen que Ada Colau és el dimoni. Quan el Tractat dels Pirineus era alguna cosa més que una escenografia, Barcelona sempre acabava bombardejada.

El PSOE necessita guanyar a Barcelona en el proper cicle electoral per assegurar-se el poder a Madrid i l’únic instrument de persuasió que li queda a Catalunya és el wordpress de Salvador Sostres. El cartró és tan gruixut que, per donar una aparença de joc net i de normalitat, ERC ja ha dit que sortirà al carrer a protestar i Sergi Sol ja ha començat a fer campanya per Xavier Trias. Com va dir Jordi Basté a TV3, és important que passin coses, encara que la gent s’indigni, perquè la clau de l’ordre és que ningú no s’avorreixi. 

Mentre els diaris de Vichy es dediquen a l’entreteniment, el silenci que es va fent al voltant de les institucions i dels polítics cada vegada és més espès i no em sembla que sigui de conformitat. A Catalunya, els partits han renunciat a convèncer els electors, i el país es va convertint en el forat negre de la democràcia espanyola. S’han trencat els darrers ponts de la Transició i quan la ficció topi amb la realitat val més que la societat catalana estigui ben travada i que hagi après alguna cosa.

Pel que fa a Europa, ja li va riure les gràcies a Zapatero i no es recorda prou fins a quin punt encara paga les seves factures.