A l’edifici on visc, gairebé tots els joves que s’han fet grans i s’han independitzat han hagut d'anar-se'n del barri. I no només del barri, sinó que la majoria ha marxat a viure fora de Barcelona. Eren fills de famílies de tota la vida, que havien comprat els seus pisos als anys setanta i vuitanta. Aquesta situació és extensiva a la resta de la ciutat. Si no tens un pis d’herència o els pares no t’ajuden a comprar un pis, és molt probable que hagis de marxar del lloc on sempre has viscut. Una família catalana difícilment pot pagar un pis a Barcelona, avui, i una persona sola encara menys. Les classes mitjanes són el pernil de l’entrepà: a dalt hi ha els rics (catalans o estrangers) que poden pagar-se un pis i a sota hi ha les classes més desafavorides, que reben les ajudes i els Habitatges de Protecció Oficial (HPO). És la norma general i la llei de la jungla. Els efectes que aquesta situació comporta en la ruptura del teixit social i humà de Barcelona, i en la catalanitat de la ciutat, no tenen precedents. Barcelona esdevé una ciutat global i deixa de ser una ciutat catalana. Perd l’ànima i l’essència. Ho estem vivint en una sola generació i d’aquí deu o quinze anys ja serà massa tard.

L’altre dia, parlant de la crisi d’habitatge, una representant del Govern de Catalunya deia que hem d’assumir que les famílies joves marxin de Barcelona per anar a viure a Sitges, a Terrassa, a Molins de Rei o a Vilassar. Deia que hem de pensar en clau metropolitana i deixar de ser uns romàntics per voler viure a prop dels pares, on sempre hem viscut. Doncs no. De cap manera. Puc entendre que algunes zones de Barcelona siguin ara llocs complexos, com Ciutat Vella, però em nego a pensar que els joves de Sants, Gràcia, el Guinardó, Sarrià, Hostafrancs, el Poblenou o Sant Andreu hagin de marxar a viure fora de la ciutat. De cap manera. Barcelona no és Londres ni volem que ho sigui. Barcelona és i ha de ser una ciutat habitable i vivible, com sempre ha estat. Nosaltres no hem de canviar la nostra manera de viure per culpa de factors externs; són els factors externs que han de canviar perquè nosaltres mantinguem la nostra manera de viure. Barcelona ha estat sempre una ciutat de classes mitjanes i ho ha de continuar essent.

Les classes mitjanes són el pernil de l’entrepà: a dalt hi ha els rics (catalans o estrangers) que poden pagar-se un pis i a sota hi ha les classes més desafavorides, que reben les ajudes i els Habitatges de Protecció Oficial

Un dels principals problemes del mercat immobiliari és la compra d’habitatges per part d’estrangers. No em refereixo als immigrants que venen a treballar en feines que no vol fer ningú; aquesta gent normalment no compra cap pis, sinó que el lloga, i no precisament a Barcelona. Em refereixo als famosos expats i inversors estrangers, que tenen les seves pròpies escoles i no tenen cap relació ni interès pels autòctons. Francesos, italians, russos, àrabs del Golf i altres nacionalitats estan rebentant el mercat, perquè poden pagar més que els barcelonins. A Barcelona, més del 20% de les compres d’habitatges ja les fan els estrangers. A les Balears, ja superen el 30% (la meitat en el cas dels habitatges de més de 100 metres quadrats) i a les Canàries són més del 40%. Això és insostenible i és la mare dels ous.

Les mesures anunciades per fer front a la crisi habitacional fan riure. La capital de Catalunya no té sòl disponible, encaixonada entre el mar i la muntanya. Per tant, ja poden prometre habitatge públic protegit, que les xifres reals que puguin construir sempre estaran a anys llum de les necessitats reals. Altres mesures pregonades, com convertir els locals comercials en habitatges o aixecar els edificis amb pisos addicionals, són simples ocurrències de sobretaula i ratafia. La promesa d’eliminar els apartaments turístics de Barcelona no tindrà cap efecte. Els 10.000 habitatges d’ús turístic de Barcelona representen el 0,7% del total d’habitatges de la ciutat. Algú creu realment que tots sortiran al mercat de lloguer, com prometen les autoritats?

Hi ha una mesura que es pot decidir i aplicar, però els que ens governen no tenen ni tindran el valor d’aplicar-la: impedir legalment que un estranger pugui comprar un pis a Barcelona i a altres municipis tensionats del nostre país. Es pot fer? És clar que es pot fer. D’altres ja ho fan, sense fer grans escarafalls. Al Canadà, un estranger no pot comprar un habitatge, directament. La mesura la va decretar Justin Trudeau el 2022 i és en vigor fins al 2027. A Dinamarca, un estranger ha de demostrar cinc anys de residència al país abans de comprar un habitatge. Una empresa també pot comprar un habitatge o una finca, però ha d’obrir una empresa al país abans. A Finlàndia, un estranger es pot comprar un pis, però si vol un terreny amb una casa necessita el vistiplau del ministeri de Defensa (ep!). A Suïssa, un ciutadà no comunitari que vulgui comprar un pis ha de demostrar que hi viurà de manera permanent i necessita un permís especial del cantó escollit (fins i tot per a residència vacacional). A Nova Zelanda, un estranger pot comprar una residència només si paga els impostos al país i pot demostrar que resideix al país des de fa un any. Hi ha molts més exemples. És una mesura simple que tothom entendria. La prendran? Espòiler: no. Continuarem parlant del tema, perquè és la primera preocupació de tanta gent.