Tothom a Europa, en especial a les principals cancelleries del món, sap per què al darrer moment Carles el Gran, Carles Puigdemont, va decidir no arriar la bandera colonial d’Espanya del Palau de la Generalitat, va renunciar a la república i va agafar l’amarg camí de l’exili. No volia morts. No volia violència, de cap de les maneres, precisament perquè sabia que molts ciutadans estaven disposats a defensar amb la vida la nova nació. El major Trapero no li podia assegurar una Catalunya independent sense un bany de sang, especialment després de la traumàtica experiència de l’u d’octubre en què la policia espanyola i els paramilitars de la Guàrdia Civil havien ferit a més de mil persones. Més de mil contribuents que, irònicament, paguen el sou dels repressors. Però, sobretot, Carles el Prudent va desistir després de l’amenaça d’una intervenció directa de l’exèrcit espanyol que, com va relatar Marta Rovira, havia d’omplir de mort i de destrucció els carrers de les principals ciutats catalanes. L’Estat espanyol té una merescuda reputació internacional de sanguinari, no només perquè va ser el darrer país d’Europa Occidental en passar de la dictadura a la democràcia. També perquè fins al 1987 fou responsable del terrorisme dels GAL, sense que es puguin descartar del tot altres accions cruentes i inconfessables en dates més recents. Relacionades amb l’imam de Ripoll, per posar només un exemple. Això ho saben perfectament tots els països amb bons serveis secrets i ho saben a Alemanya, ho sap molt bé Angela Merkel i, en aquesta ocasió, no han volgut fer l’orni, potser perquè en realitat sí que governen o sí que volen governar la Unió Europea. No s’han atrevit, contra tota evidència i sabent tot el que saben, a deportar Carles Puigdemont per violent ni per alta traïció. Traïdor només li diuen alguns catalans que reclamen sang i emocions fortes, alguns exaltats que volen dur la nació pel camí destructor de la guerra sense que ningú els hagi votat.

L’amenaça de la guerra, de la sang, és una constant en el discurs de l’espanyolisme més abrandat. Amb la guerra va amenaçar precisament l’antic primer ministre de França, Manuel Valls, durant la darrera manifestació dels partidaris d’Espanya a Barcelona. I amb l’amenaça del terrorisme més cruel també va sortir ahir, durant el seu programa radiofònic, Federico Jiménez Losantos, una víctima de Terra Lliure, un desequilibrat que fa com algunes criatures. Diu el que sent dir a casa. El sermó d’odi i de ressentiment contra els alemanys que va abocar ahir no tindria cap importància si aquest agitador no fos una de les persones més influents en l’opinió pública de Madrid, especialment en l’entorn de la FAES, entre els partidaris del president Aznar, d’Esperanza Aguirre i de no pocs responsables militars, judicials i dels ministeris de l’Estat. Ara tothom competeix a Madrid en patriotisme espanyolista i en exhibició de contundència repressiva. El partit de Ciutadans hi destaca. L’amenaça constant i les crides a la violència aniran creixent durant les properes setmanes, a mesura que es vagi ensorrant el discurs fraudulent contra l’independentisme pacífic. Que l’Estat espanyol està disposat a dinamitar la Unió Europea, a marxar-ne de la males maneres, a fer el que calgui per impedir la independència de Catalunya és una amenaça que cada vegada se sent més en medis diplomàtics. La pitjor cara d’Espanya encara l’hem de veure.