Quan es va morir el papa Pius XI el 10 de febrer de 1939, Eugenio Pacelli (1876-1958) era el seu secretari, a més de ser el cardenal més carismàtic i conegut. El conclave va durar un dia, perquè l’Esperit Sant va ser efectiu i conseqüent. I el Papa Pius XII va ser triat. El 2 de març de 1939, en una tercera votació, va ser escollit amb 48 dels 63 possibles. Eren pocs cardenals a elegir, comparat amb avui. Va ser la primera vegada que una elecció papal va ser retransmesa per la ràdio.

Quan estudiàvem la història dels papes, a Roma, ens recordaven amb orgull els qui havien passat per les mateixes aules que nosaltres, a la Gregoriana. Pacelli va ser-ne un. I l’estudiàvem com “el Papa de la guerra”, com si la guerra hagués estat només una i li hagués tocat a ell. Era un papa nascut a Roma, no d’una família noble però sí molt culta. Va fer tots els estudis a la capital italiana. Carrera eclesiàstica de manual, experiència diplomàtica a Alemanya, quan arriba a ser el cap de l’Església Catòlica el Papa Pius XII ja coneixia millor la cúria que el carrer. Eugenio Pacelli era un pontífex tallat a mida de la institució eclesial. El seu va ser un pontificat llarg (19 anys), amb ombres i acusacions de negligència, com no haver fet prou per salvar els jueus. Li va tocar liderar l’Església en els anys de la 2a Guerra Mundial i la postguerra. Se l’ha titllat de hieràtic i estirat, de còmplice, de silenci davant de l’Holocaust.

Els qui el van tractar remarquen que era un Papa exigent, anava a dormir tard (a l’una) i es llevava molt d’hora (a les cinc), camina a gran velocitat, menjava poc, estudiava, escoltava, era afable, però mantenia una correcta distància amb els interlocutors, també amb família i amics. En un radiomissatge de 1944 titulat Benignitas et humanitas, el Papa reconeixia que si mai una generació havia hagut de sentir en el més profund de la consciència el crit "Guerra a la guerra", era, sens dubte, aquella. Era el 1944: “Havent passat, com ha passat, per un oceà de sang i llàgrimes, com potser mai no van conèixer els temps passats, [aquesta generació] ha viscut les seves indescriptibles atrocitats tan intensament que el record de tants horrors li haurà de quedar estampat a la memòria i fins al més profund de l’ànima, com la imatge d’un infern del qual qui nodreix en el seu cor sentiments d’humanitat, no podrà tenir mai un desig més ardent que el de tancar-ne les portes per sempre”. 

Quan es perd la humanitat, la maquinària de la guerra és impecable. Perquè les guerres no es fan. Les guerres desfan

Sempre piove sul bagnato, dirien els italians, que és el nostrat sempre plou sobre mullat. Des de la seva primera encíclica va demanar aturar la guerra, però se’l va acusar d’haver mantingut silenci i de no haver parlat més cops explícitament contra el règim. Clandestinament, va ajudar a salvar jueus, concretament 4.200 i 160 a la ciutat del Vaticà. El 80% dels jueus de Roma van sobreviure a l’ocupació. El 29 de novembre de 1945 va rebre 80 sobrevivents dels camps de concentració que li van agrair les seves paraules i accions durant el règim nazi.

Hi ha centenars de llibres a favor seu i alguns en la seva contra i encara avui, amb els arxius desclassificats, es van elaborant tesis i estudis sobre la seva posició enfront del nazisme i surten documents que demostren que la Santa Seu rebia informació del que estava succeint als camps alemanys. La feina dels historiadors és anar posant llum sobre un dels pitjors moments de la història.

“Res es perd amb la pau, tot pot perdre’s amb la guerra”. Cèlebre frase del Papa Pius XII que ressona amb força d’un protagonista d’un dels períodes que ens semblen més bèl·lics del segle passat, i que la nostra mesquinesa reprodueix. Quan es perd la humanitat, la maquinària de la guerra és impecable. Perquè les guerres no es fan. Les guerres desfan.