"La tragèdia fins i tot dels bons periodistes és que han de dir alguna cosa abans que tinguin res a dir"
G.K. Chesterton
No sé si existeix un pla anunciat més vegades i del qual en sapiguem menys. Ahir, després del Consell de Ministres, ens van tornar a parlar de l'altisonant Pla d'Acció per la Democràcia, en què s'estableix "un pla de ruta" i "uns pilars bàsics" juntament amb uns "punts d'actuació" que caminaran del bracet de la Constitució i d'Europa per a bla-bla-blà. Bla-blà. Ens el va avisar el president espanyol quan va sortir del seu absurd abandonament d'abril, ens el van tornar a presentar abans de l'estiu i ara, i suposo que cada vegada que calgui fer temptativa de fer alguna cosa. Si em pregunteu què em sembla, hauré de dir-vos que ningú honest no s'hi pronunciarà per la senzilla raó que continuem sense saber exactament en què consisteix i a què es refereix. Apunta coses inquietants i, alhora, ofereix caramels destinats a cobrir reivindicacions d'un grup o d'un altre dels quals li cal suport parlamentari, encara que sense cap concreció.
Trobo a faltar els temps en què, abans que cap proposta de canvi legislatiu no sortís ni tan sols d'un Consell de Ministres, el seu contingut feia mesos que corria no només per les redaccions, sinó pels seminaris jurídics, on se'n discutien les bondats, els problemes, les possibles conseqüències col·laterals. Ara, de nou, ens limitem a saber quines àrees proposa tocar el govern espanyol, sense tenir la més mínima idea de llur plasmació real. A això cal afegir-hi l'enorme dificultat que tindran per concitar una majoria, amb la qual cosa és possible que no hàgim d'amoïnar-nos gaire del no-contingut o del contingut de les propostes.
A priori aquesta pretensió del Govern de liderar una regeneració democràtica em grinyola. Ja no només perquè els hagi picat posar-la en marxa després dels problemes legals de la família del president -la qual cosa ja la fa sospitosa- sinó per la senzilla raó que no cap parlar de regeneració democràtica si no consisteix a augmentar els controls que es puguin realitzar al poder i, més en concret, al poder Executiu. Cal ser molt ingenu o molt badoc de bava per pensar que existeix la més mínima possibilitat que el poder faci esforços per augmentar els controls formals o la capacitat de la premsa crítica de seguir les seves aventures.
Cal ser molt creient per pensar que l'executiu de Sánchez renunciarà a parcel·les de poder, a permetre un control formal i informal més gran de les seves decisions, després d'observar-ne la trajectòria. Si el poder no renuncia a res en favor dels que poden demanar-li comptes, mai no podrem parlar de regeneració democràtica. És un acudit. Fins i tot Rajoy es va convertir en paladí de la gastada regeneració democràtica, recordin que va presentar les seves pròpies mesures al Congrés el novembre de 2014. El dit, un acudit. Rajoy dient que "la corrupció és un problema molt greu i inajornable" i Sánchez preocupant-se per "la veritat". Digues-me de què presumeixes...
Acció per la Democràcia. Democràcia, quant en el teu nom! És dubtós que hi hagi finalment cap acció, tenint en compte que Junts no té la més mínima intenció de donar suport a certes coses i d'altres d'altres. Encara així han llançat engrunes: la reforma de la llei de secrets oficials per aconseguir el PNB; la reversió de petites coses encara indeterminades de la Llei Mordassa, per acontentar a Sumar. Sense avisar es colen coses indeterminades com un registre de mitjans -podrà negar-se el registre? A qui i amb quins criteris? No val amb el registre d'empreses que és públic? Per què són empreses amb més requisits?; l'obligació dels mitjans de publicar anualment la inversió publicitària de les administracions, quan aquesta obligació ha de recaure sobre les administracions i, a més, prové d'un govern que no ens diu on inverteix certs fons perquè ho fa de forma global en agències de compra de mitjans, sense que sapiguem realment on va... i així tot.
Cal ser molt creient per pensar que l'executiu de Sánchez renunciarà a parcel·les de poder, després d'observar-ne la trajectòria
Obligaran als centres de demoscòpia i als mitjans a publicar més dades "perquè de vegades les enquestes són per crear opinió". Els del CIS, ho diuen els del CIS! Ens compten, perdoneu que em peti de riure, que reforçaran els controls sobre els càrrecs públics en matèria de conflictes d'interès -ells precisament!, sembla conya!- i que ampliaran la participació de la societat civil en els assumptes públics, quan no fan ni cas a cap iniciativa i la de l'ELA la hi han hagut d'arrencar com si fos un queixal.
També afirmen que "protegiran els periodistes". De qui? Impulsaran una llei de secret professional -un secret constitucional, amb bastanta jurisprudència- de la que no ens diuen res. L'avantprojecte que es va registrar fa dos anys contenia bastantes trampes. Una d'elles era afegir "veraç" com a condició de tot. Molt sospitós en aquests temps que falòrnia és, per a molts, sinònim del que no m'agrada i veraç d'allò que reafirma el meu biaix. Era a més restrictiu: "el periodista dejará d'estar emparat pel secret professional en els següents supòsits: a) Quan es constati fefaentment que la font ha falsejat conscientment la información i b) Cuando la revelación de la font sigui l'único mitjà per evitar un dany greu i imminent a la vida, la integritat física o la seguretat de les persones". Creguin-me, sense llei de premsa i sense lleis mal fetes de secrets professionals, estem nosaltres més segurs i els ciutadans també.
Una comissió de desinformació en el Congrés. Per fer què? Amb quines atribucions sobre els periodistes o els mitjans? A tot això, els digitals són l'obsessió de Sánchez, els "pseudomitjans". Llàstima que la major part de la desinformació estratègica i fins i tot bèl·lica es produeixi a través d'Internet i les xarxes socials, qüestió aquesta que no he sentit esmentar en cap de les intervencions o presentacions d'aquest indeterminat pla. Els digitals i les teles...no li anomenis amor, és obsessió. Parlen de la concentració de mitjans i això, no ho dubtin, apunta grups concrets. No oblidin la pastanaga que esgrimeix també Óscar López, cent milions per donar els mitjans per a la digitalització, seriosament? Queden mitjans sense digitalitzar esperant que arribi Sánchez a repartir la xavalla?
Tot així. Fins i tot el que sembla una reversió de l'escabetxada de llibertats que va fer Rajoy camina en els llimbs: injúries contra la Corona, sí? Contra el Govern? Si o no? Surten totes? Per què no els delictes apologètics o el malaurat enaltiment del terrorisme? Fer obligatoris els debats electorals i forçar legalment la presència dels candidats no passa ni als Estats Units, en tot cas és una qüestió no resolta que admet diverses interpretacions. Reformar la llei de protecció de l'honor -que té ja un amplísimo bagatge d'interpretació constitucional- i la de rectificació de "notícies falses", ull no de dades com fins ara, em sembla com menys sospitós en aquest context i sense veure l'articulat. El que falten són més mitjans judicials perquè els casos es resolguin molt ràpid i d'això no es parla. De pasta es parla poc.
En resum, que no és possible pronunciar-se seriosament fins que no deixin de publicitar les intencions i les plasmin en textos legals que puguem llegir amb atenció. Només la reversió de mesures restrictives de governs anteriors -llei mordassa- em sembla clara i aquesta, tot cal dir-ho, se l'haurà d'arrencar Sumar a mossegades als socialistes perquè no estan molt per la tasca, com ha quedat demostrat aquests anys. El pla em sembla de moment buit d'un contingut que puguem valorar i en els punts que esmenten hi ha elements com a mínim inquietants.
En fi, me'n vaig a la presentació de "L'edat d'or del periodisme", del meu mestre Juan Antonio Giner. Amb alguna cosa cal alleujar-se.