Una frase més o menys com aquesta: “deixaran que el fang s’endureixi per plantar arbres sobre els cossos dels morts”, he sentit a dir a una veïna de Paiporta i m’ha semblat d’una bellesa demolidora. En el cas de València no se sap per on començar perquè la gravetat dels fets que se succeeixen és molt pitjor que aquest famós tren de tempestes que va anegar l’Horta Sud. Parlo d’un tren de fa més d’un segle, gros, llarg i pesat, desconcertat, farragós de fer funcionar i d’una lentitud impassible que no porta al capdavant cap guia; no ja professional, sinó amb un mínim de sentit comú. Sí, seria molt fàcil dir la culpa és del clima, més encara ara que tothom està al dia en donar les culpes de tot al canvi climàtic. Però, ai las!, que tossuda és la veritat i, malgrat estar colgats de fang, a les i als valencians ja no se’ls escapa que la magnitud de la tragèdia no es pot imputar a l’aigua.
Sense anar a buscar fets passats que també formen part de les causes a tenir en compte, —només començant pel dimarts fatídic de la riuà—, no es poden recollir més evidències inequívoques de com d’incompetents, negligents i superbs són els dirigents del país. Evidentment, en primer lloc, el president del govern valencià, Carlos Mazón, i les seves incongruents anades i vingudes sobre cada un dels temes amb relació als aiguats. L’haurien d’inhabilitar perquè és evident que un grau tan alt d’incoherència no és normal; encara que això no és pas el pitjor. L’haurien d’apartar d’ofici del càrrec només pel fet d’haver avisat a la ciutadania quan aquesta ja estava pujada als arbres; si és que ho havien pogut fer, perquè no se’ls endugués l’aigua. Ara també difícil d’oblidar, per inhumanes, les declaracions respecte als familiars dels morts de Nuria Montes, consellera d’Indústria. La llista és inacabable.
I en tot això no es queda enrere ni el govern espanyol ni el cap de l’estat. Tinc només una pregunta a Pedro Sánchez: tan clar que va veure que calia un 155 a Catalunya, ara que és president, deixa que en aquest cas l’autonomia faci el que vulgui malgrat les evidències que s’estan posant més vides encara en risc? Què passa què l’únic que importa una vegada i una altra és la unitat d’Espanya, i no pas els espanyols i espanyoles, i evidentment els seus drets? El més bàsic de tots el de ser assistits, ajudats per l’Estat davant d’una catàstrofe com aquesta i no pas desatesos i entrebancats per aquest mateix Estat. Doncs això és el que està passant i continua passant encara ara, una setmana després. Encara ara hi ha carrers de pobles de València on només s'han aplegat les i els voluntaris amb una pala i una escombra a ajudar, posant en risc la seva pròpia salut, perquè d’altra manera estan completament sols.
Això ja no és barra, això és un complet, total i absolut menysteniment a la vida de les persones, als seus problemes i a les seves pèrdues
Això sí, tots dos governs, diligents i ocupats, en dos temes bàsics: en disputar-se a qui li toca què i en depurar responsabilitats sobre la violència que va patir el seguici d’autoritats d’aquest diumenge. Quan els interessa sí que van per feina; és possible que s’arremanguin i tot. Una gran lliçó moral de què importa als dirigents d’aquest país.
Fins i tot si els veïns i veïnes i totes i tots els voluntaris els haguessin rebut amb aplaudiments, la meva pregunta seria la mateixa: què van anar a fer, si l’únic que es necessita allà és ajuda? Doncs tot a l’inrevés. De fet, perquè ells poguessin passejar, especialment el Rei i la reina, i demostrar al món la seva preocupació i misericòrdia amb el poble, calia aturar els treballs de desenfangar i buscar víctimes. Això ja no és barra, això és un complet, total i absolut menysteniment a la vida de les persones, als seus problemes i a les seves pèrdues. Algú recorda que hi ha desapareguts, més enllà dels familiars i amics que no els troben?
De fet, hi ha categories de persones, més encara en una Espanya feudal, medieval, i caduca que no podia estar millor representada que passejant-se en un poble ple de fang, en el que a més va aparèixer la policia muntada a cavall. Van distorsionar imatges i so perquè no fossin notícia, però continuen sent millor que un quadre de Goya i, talment, han fet la volta al món.
I ara un problema afegit per arrodonir l’esperpent. La majoria de les cadenes espanyoles, periodistes i tertulians alhora, ja no poden continuar mostrant escalf al poble valencià, perquè s’ha injuriat el Rei. Per tant, es dediquen o bé a recriminar la violència, o bé a esmerçar tots els seus esforços en generar un relat inventat per desviar l’enuig de la població de la figura del cap de l’estat. No fos cas que d’aquí en sortissin més republicans, després dels grans gestos de proximitats i solidaritat que van fer els monarques. Si no fos tan gros per a tantes persones, els engegaria a pastar fang.