El flamant president del Parlament, Josep Rull, ha convocat per al dimecres 26 de juny un ple que activarà el calendari electoral: si el 26 d’agost no s’ha escollit president de la Generalitat, la cambra es dissoldrà i el 13 d’octubre, eleccions. Així doncs, sembla que aquest any als diputats no se’ls haurà de preguntar quins plans tenen per vacances, sinó quins plens tenen per vacances. La pregunta és pertinent, segons el que ens expliquin, sabrem quin és el nostre proper destí com a país. De moment uns han enviat postals, d’altres han començat a cantar el que podria ser la cançó de l’estiu. Contemplant-ne unes i escoltant les altres es pot mirar d’escatir quins poden ser aquests destins que ens deparen els plens d’estiu.
De totes les postals que ens han deixat aquests dies els actors polítics en destaco quatre que, pel que transmeten, són històriques. D’aquelles que no has de tenir pressa de treure de la porta de la nevera per allò d’anar fent memòria. La primera és fastigosa: Gabriel Le Senne, president del Parlament de les Illes Balears, estripant la imatge d’Aurora Picornell, una figura icònica a les Illes que fou torturada i assassinada per Franco. Vox és Vox, alguns d’aquí hi han compartit manis. La segona és la seva antítesi: Josep Rull president del Parlament. Un pres polític. El suport dels independentistes, el discurs, el to, la institucionalitat, l’alta activitat que ha fet aquests dies. El seu discurs nacionalista. La tercera són els jutges i fiscals de l’Estat. Aquesta és en blanc i negre. Oposició a l’aplicació de la llei d’amnistia, suport de la Junta de Fiscals de Sala (19 a favor, 17 en contra) a la decisió d’aplicar-la del fiscal general de l’Estat. La quarta és patètica. Són els Comuns demanant que es vagi de pressa per investir un govern d’esquerres. No els vinguin ara que si Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport. O que si el govern que van fer caure pel pressupost era d’Esquerra.
Deixar que Puigdemont torni de l’exili i pugui ser investit president, tal com Rull ho ha estat al Parlament, culmina bé una etapa política
Pel que fa a la cançó de l’estiu qui més està fracassant és Pedro Sánchez. Es veu que les melodies que li surten pensant en Catalunya no acaben de lligar amb el que ha fet ell darrerament a Espanya. En canvi, els clàssics sembla que no fallen. Al president espanyol, que, almenys de cara enfora, sembla que vol ajudar Salvador Illa a ser investit president, no li estan funcionant els títols següents: “ha de ser investit qui guanya” i “no es poden anar repetint eleccions”. També té por que fracassi, si es repeteixen eleccions, el “calmaré la situació a Catalunya”. Això a Illa també l’atabala. El clàssic que arrasa és “Catalunya no pot tenir un finançament singular”, la sap tothom, de fa temps. Ara fins i tot Compromís.
Vistes les postals i les cançons, queda pensar en quins possibles destins té la política catalana. N’hi ha dos de principals, investidura o eleccions, que un cop succeeixin n’obren d’altres. Aquests són els que mostren els interessos reals. Tot sembla indicar que el desenllaç serà agònic, sobre el xiulet final. El motiu principal perquè així sigui és el congrés d’Esquerra Republicana de la tardor. Tot el que faci i digui aquest partit, decisiu, s’ha d’interpretar en aquesta clau. D’entrada, sembla que a ERC i CUP no els interessa una repetició electoral, ja que tot indica que empitjorarien els seus resultats. Per evitar-ho, ERC hauria d’investir un president. Puigdemont no és fàcil, cal una abstenció del PSC. Investir Illa ho és més i, a més, porta sota el braç l’entrada dels republicans al govern de l’Ajuntament de Barcelona. Molt llaminer. Però l’assemblea de Barcelona de la setmana passada va demostrar que pot ser complex per guanyar un congrés.
Deixar que Puigdemont torni de l’exili i pugui ser investit president, tal com Rull ho ha estat al Parlament, culmina bé una etapa política. Que governi en minoria és llaminer per a ERC i per a Sánchez, ja que serà dur. Aquest escenari podria interessar gairebé a tots. Menys a Illa, esclar. Que li fa pànic.