Mentre la fatídica DANA augmentava el comptador d’ofegats al País Valencià (nota mental: l’espantós estat de les infraestructures i l’economia del totxo que ha acabat espitjant els nostres germans del sud a aquesta tragèdia és exactament el que l’espanyolisme voldria instaurar a Catalunya), la guerra de la política estatal es mantenia incessant. A pesar de la fúria caiguda del cel, ahir dematí tots els partits de l’arc parlamentari decidiren que acudir com si res a la sessió de control al Gobierno era una molt bona idea. Cap dels seus portaveus havia tingut la intenció d’aturar el ple en qüestió, fins que la vergonya (que no la sensibilitat) d’estar xerrant sobre Errejón mentre encara hi havia penya jaient sota l’aigua obligava a l’aturada. Una pausa teòrica, puix que el PSOE decidia continuar eufemísticament amb l’agenda legislativa, colant-hi un ple extraordinari per renovar la cúpula d’RTVE.
Per una vegada, estic d’acord amb Alberto Núñez Feijóo, car mantenir l’agenda parlamentària (encara pitjor, eliminar el debat d’una proposta i continuar amb la votació) implica pixar-se sobre la desgràcia de moltíssima gent amb una impunitat fora mida. Com era d’esperar, el decret —pel qual s’ha validat el nou consell d’administració de la radiotelevisió pública— ha acabat aprovant-se, tot i l’absència de PP, Vox i Compromís a l’hemicicle. Espero que tots els diputats que han participat en aquesta espècie de votació (i escric aquest darrer mot amb recança, perquè l’acció d’aprovar una llei hauria de comportar alguna cosa més que pitjar un botó de manera rutinària) no puguin dormir tranquils durant unes setmanes. Però la meva opinió tant li fot, perquè el nivell de cinisme d’alguns responsables públics ha arribat al seu topall. Després encara se sorprenen que la gent passi de la política.
La pluja haurà causat molts morts, però la politiqueta ens va matant de mica en mica
El més gros de tot plegat és la participació de l’autoanomenat catalanisme en aquest petit tràmit parlamentari, perquè les nostres senyories independentistes compartien la frisança per renovar la cúpula dels mitjans espanyols. El motiu no podia ser més evident; hi tindran les natges posades. Després de la votació, sabíem que —entre els il·lustres nous consellers d’RTVE— s’hi inclouran els periodistes Miquel Calçada i Sergi Sol, que també deuen estar encantadíssims d’haver trobat curro en unes circumstàncies tan adequades a la moral. Com pot comprovar qualsevol persona, Pedro Sánchez comparteix les ànsies pacificadores de Salvador Illa, i per això resulta ben normal que tingui la bondat d’ajudar que dos separatistes governin els mitjans espanyols. Aquesta entrada d’indepes al deep state estatal no serà l’última, perquè a Sánchez li cal assegurar Catalunya enviant-la a Madrid.
Un dels grans inconvenients d’anar-se fent gran és la persistència espantosa de la memòria (la carcassa em comença a fallar, però la testa continua viva). Encara recordo en Calçada feliçment exiliat als EUA, a fi de documentar-se sobre com els ianquis s’ho manegaren per esdevenir una nació lliure. El seu pla era retornar triomfalment al país per conduir-lo a Ítaca (a través de Convergència, per descomptat). Doncs bé, ja veieu on acaba tota aquesta polla en vinagre. Pel que fa a tu, estimat Sergi, encara puc sentir aquells dinars on et cagaves en els convergents perquè no tenien prou picarols per dur-nos a la independència. Mira’t ara, fill meu, passejant-te per la capital del regne amb l’alegria de saber que podràs decidir si José Mota continua oferint-nos el seu entranyable especial de Nadal. Jo ja puc entendre que estigueu en mode post-procés, però calia vendre’s l’ànima a un preu tan baix?
La pluja haurà causat molts morts, però la politiqueta ens va matant de mica en mica. Nogensmenys, els seus responsables respiren tranquils; poden legislar amb nocturnitat i traïdoria, sabent que el comú de la gent estarà més enfeinada plorant els dissortats que no pas destapant-los les vergonyes. Malauradament, no els manca raó.