Pocs dies abans de morir, Simón Bolívar va decidir deixar en herència la següent proclama:
“Colombianos:
Habéis presenciado mis esfuerzos para plantear la libertad donde reinaba antes la tiranía. He trabajado con desinterés, abandonando mi fortuna y aun mi tranquilidad. Me separé del mando cuando me persuadí que desconfiáis de mi desprendimiento. Mis enemigos abusaron de vuestra credulidad y hollaron lo que me es más sagrado, mi reputación y mi amor a la libertad. He sido víctima de mis perseguidores, que me han conducido a las puertas del sepulcro. Yo los perdono.
Al desaparecer de en medio de vosotros, mi cariño me dice que debo hacer la manifestación de mis últimos deseos. No aspiro a otra gloria que a la consolidación de Colombia. Todos debéis trabajar por el bien inestimable de la Unión: los pueblos obedeciendo al actual gobierno para libertarse de la anarquía; los ministros del santuario dirigiendo sus oraciones al cielo; y los militares empleando su espada en defender las garantías sociales.
¡Colombianos! Mis últimos votos son por la felicidad de la patria. Si mi muerte contribuye para que cesen los partidos y se consolide la Unión, yo bajaré tranquilo al sepulcro.
Hacienda de San Pedro, en Santa Marta, a 10 de diciembre de 1830.
Simón Bolívar”
Una lectura reposada d'aquest important, i gairebé pòstum, text de Bolívar permet que ens endinsem, superficialment, en la ment d'un dels, al meu parer, principals estadistes que hem conegut i, gairebé dos-cents anys després que així s'expressés, crec que moltes de les seves idees deixen molt clara la profunditat, però, sobretot, la vigència que tenen.
Bàsicament, estem davant d'un estadista que, encara que només fos per aquestes poques línies, ja marca una clara diferència entre el que és un estadista i el que són els polítics.
No era només de boca el seu despreniment i entrega absoluta a la causa de la independència llatinoamericana, no va pretendre mai res per a ell mateix, però sí per als pobles a alliberar.
També va deixar molt clar com els polítics de llavors van enganyar el poble a costa d'intentar enfonsar la seva reputació i mirar de debilitar-lo respecte al seu amor i compromís per la llibertat de tots, no només la pròpia i, davant de tot això, va mostrar generositat perdonant-los pel que li van fer no només a Bolívar sinó al poble, pel qual es desvivia.
En el seu llit de mort va insistir, com tantes vegades ho havia fet, que no aspirava a cap altra cosa que a la independència (llibertat) del seu país i que no perseguia ni glòria ni honors, només la llibertat per al seu poble.
Però abans de la seva partida, que, com he dit, ell ja sabia que era imminent, es va prendre la molèstia de deixar deures al seu poble i el principal dels quals va ser el de buscar la unitat, que considerava base essencial per a la independència de la Unió i la seva posterior consolidació.
Com si no n'hi hagués prou, apunta que la seva mort pot acabar sent útil per avançar en aquesta necessària unitat d'acció que permetés la consolidació de la seva tan desitjada Unió, que, i ho diu clar, passava perquè cessin els partits... Dit més clarament: apuntava a les estructures polítiques, als partits, com a responsables últims de la desunió del moviment emancipador, que no del poble, i, segurament, no s'equivocava.
De la història no només es pot, sinó que s'ha d'aprendre dels ensenyaments que ens deixa per no repetir els errors que al seu dia es van cometre i, avui més que mai, una mirada enrere ens permetria replantejar-nos com volem que sigui el futur
Bolívar, que va morir 7 dies després d'escriure la proclama que he citat, no va morir sol, però, segons la meva opinió, sí abandonat per tota una classe política, per a la qual una persona amb les seves conviccions i amb nul·la capacitat de transigir quan es tractava de la independència del seu poble, s'havia transformat en un destorb per als qui van veure aquesta independència com una manera d'accedir a quotes més grans de poder i de prebendes, en lloc d'entendre que la independència no era més que una etapa inicial en la construcció d'un nou país.
El pas del temps, és a dir, el cicle de la història, ha anat posant cadascú al seu lloc, i avui, quan anem camí dels dos segles de la seva mort, és evident que la història ha estat justa amb Bolívar, però també amb gairebé tots els polítics que en el seu moment el van envoltar i després van abandonar.
Dic que ha estat justa amb Bolívar, perquè és evident que tots som conscients que si avui hi ha una Amèrica independent, això es deu, en gran manera, a Bolívar i a altres pròcers dels diferents estats que van sorgir.
Però també dic que ha estat justa amb els qui el van abandonar perquè de la majoria d'ells avui no existeix ni el més mínim record o, si existeix, només com a mers polítics que buscaven millorar o resoldre les seves respectives posicions, però no construir cap país.
Sempre m'ha agradat la història, no aquesta que m'ensenyaven a l'escola i que passava per memoritzar dates i noms, sinó la de veritat, la que aporta dades, reflexions i visions que permeten aprendre molt i, sobretot, veure què del que ha passat també és present o futur.
A Amèrica, res no s'hauria aconseguit sense Bolívar, Sucre, San Martín o O'Higgins, entre altres, però cap no va tenir en vida el que la història els ha reconegut una vegada morts i, tanmateix, tots els que en vida van tenir el que buscaven van acabar perdent allò que transcendeix a les nostres pròpies existències: el lloc en la història.
De la història no només es pot, sinó que s'ha d'aprendre dels ensenyaments que ens deixa per no repetir els errors que al seu dia es van cometre i, avui més que mai, una mirada enrere bé permetria replantejar-se com volem que sigui el futur i com cadascú vol ser recordat als llibres d'història, però, ara per ara, em quedo amb una frase de la proclama a partir de la qual tot té sentit: "Tots heu de treballar pel bé inestimable de la Unió", que és tant com dir que tots han de treballar pel bé comú i no per situacions puntuals o interessos personals.
En conclusió, Bolívar era un estadista, per això els polítics el van abandonar, però ell, que mirava a cent, dos-cents o tres-cents anys endavant, això no li va importar, perquè sempre va estar acompanyat del seu poble, que, en definitiva, és l'únic que li importava, el seu poble i la construcció del seu país.