A partir d'una mirada crítica als últims anys —i especialment a aquest present que alguns insisteixen a maquillar d'estabilitat— em permeto explorar un escenari hipotètic que podria explicar bona part del que ha passat, passa i podria arribar a passar si no som capaços d'entendre l'entorn en el qual vivim. No afirmo que les coses hagin estat o siguin així, però podrien ser-ho. Només caldria observar amb atenció el paper de certs actors polítics i les seves xarxes d'influència, que operen avui amb més eficàcia que quan ocupaven càrrecs públics.

Imaginem un país que s'autodefineix com una democràcia avançada: amb divisió de poders, eleccions periòdiques, premsa lliure i tribunals independents. Tanmateix, sota aquesta superfície institucional, operarà una xarxa invisible, transversal i fluida, absent a les constitucions i aliena a qualsevol control parlamentari. Una xarxa d'influència teixida durant dècades, composta per operadors polítics, certs jutges, nombrosos fiscals, alts caps policials, consultores, plataformes de cooperació internacional i mitjans de comunicació. Un sistema que funcionés com un poder paral·lel, sense legitimitat democràtica, però amb una eficàcia estructural notable.

Aquestes estructures no serien ni úniques ni noves. En tota democràcia hi ha lògiques informals de poder, xarxes d'influència que sobreviuen als canvis de govern. Però quan les esmentades xarxes s'institucionalitzen sense control, s'expandeixen sense fiscalització i condicionen decisions estratègiques de l'Estat, la democràcia entra en una fase de deteriorament silenciós. La ciutadania continua votant, els mitjans aparentment informant, els jutges dictant sentències. Però les decisions clau es prenen en un altre lloc: un sense actes, sense vots i sense responsabilitat.

En aquest escenari, l'actor principal no ocuparia càrrecs públics, però mantindria una xarxa d'operadors lleials en totes les esferes: redaccions, despatxos judicials, consultores internacionals i mitjans que modelen l'agenda pública. No necessitaria donar ordres: n'hi hauria prou amb suggerir. No firmaria decrets, però influiria en decisions. No seria present en votacions, però sí que estaria darrere de moltes resolucions fonamentals.

El control ja no s'exerciria des del Consell de Ministres, sinó des d'una xarxa de soft power institucionalitzat: fundacions, plataformes assessores, entitats finançades amb fons europeus o de cooperació internacional, operant com a interfícies opaques entre el poder polític, l'àmbit jurídic i els interessos geoestratègics.

Aquesta xarxa, inevitablement, s'infiltraria també en l'àmbit judicial: designacions estratègiques, promocions discrecionals, contractes internacionals per a fiscals o jutges, participació en programes finançats per organismes multilaterals... Tot sota l'aparença de cooperació tècnica. Però quan aquestes relacions coincideixen amb processos judicials d'alt contingut polític, i els qui reben aquests beneficis són els qui instrueixen causes sensibles, la línia entre el legal i l'il·legítim es torna difusa.

Portem aquesta hipòtesi a un Estat real, on un conflicte territorial hagi estat eix central de la política en els últims anys. Imaginem que una xarxa informal com la descrita tingués per objectiu frenar, desgastar o aïllar políticament els defensors de l'autodeterminació d'una regió, país o nació.

Això implicaria que fiscals, jutges o policies amb connexions internacionals apareguessin reiteradament en causes contra aquests actors. Que mitjans afins a la xarxa construïssin narratives de criminalització i desprestigi. Que plataformes de cooperació, suposadament neutrals i tècniques, operessin com a escuts de legitimació per als qui impulsen aquestes causes.

En tota democràcia sana, els moviments que qüestionen l'statu quo han de poder organitzar-se i expressar-se sense por a la repressió. Això implica protecció jurídica, accés a mitjans i fiscalització internacional dels processos judicials en què estiguin involucrats

L'impacte seria devastador. No només per la repressió directa cap als líders independentistes, sinó pel missatge implícit enviat a la ciutadania: existeixen límits informals que no s'han de traspassar, encara que legalment sigui possible fer-ho.

En aquest context, els drets dels independentistes —encara que es parlés de reconèixer-los la seva identitat— no només serien vulnerats, sinó que quedarien sense vies reals de desenvolupament i reparació. Les instàncies europees o internacionals a les quals acudissin a la recerca de justícia serien neutralitzades des de dins, mitjançant la feina discreta de fiscals, policies, diplomàcia informal o campanyes mediàtiques paral·leles a les vies judicials.

El problema no rauria únicament en decisions individuals, sinó en la normalització d'una cultura política on el poder no es fiscalitza i les xarxes informals formen part del paisatge. La noció de responsabilitat pública es dissoldria, reemplaçada per una lògica de conveniència: allò que beneficia la xarxa es protegeix; allò que la qüestiona, es margina.

Aquestes xarxes solen escudar-se en conceptes com l'estabilitat, la governabilitat, la unitat de l'Estat o el prestigi internacional per justificar la seva consolidació. Es presenten com a alta política, però el seu funcionament s'assembla més a un entramat d'interessos privats que a una veritable arquitectura democràtica.

L'opinió pública, bombardejada per relats acuradament dissenyats, assumiria com a inevitables certs retrocessos: es normalitzarien els atacs selectius, les filtracions interessades, els judicis mediàtics paral·lels, les campanyes de desprestigi i la cooptació d'espais crítics. L'espai públic es transformaria en un tauler inclinat, on alguns jugarien amb avantatge permanent.

Les democràcies sòlides no són les que oculten les seves contradiccions, sinó les que s'hi enfronten amb valentia. Això exigeix revisar com s'exerceix el poder, no només en les seves formes visibles, sinó a les seves zones grises

Davant d'aquestes estructures —si existissin— la democràcia només podria defensar-se amb més democràcia. Seria necessari aplicar mesures concretes davant un escenari hipotètic com el descrit.

No n'hi hauria prou amb proclamar la separació de poders en el text constitucional: caldria garantir-la mitjançant procediments transparents per a l'elecció d'alts càrrecs judicials i fiscals, amb participació d'òrgans independents i criteris meritocràtics. Qualsevol conflicte d'interessos s'hauria d'auditar amb rigor.

Així mateix, les plataformes finançades amb fons públics de cooperació internacional haurien de retre comptes davant d'organismes independents. Seria indispensable conèixer la destinació dels fons, els seus beneficiaris i l'impacte de les seves accions en processos judicials o diplomàtics sensibles.

Tampoc no n'hi hauria prou amb això. La defensa del relat democràtic requeriria mitjans lliures, diversos i finançats de manera transparent. No pot admetre's que els diners públics o l'accés privilegiat a fons construeixi bombolles narratives impermeables a la crítica.

Perquè en tota democràcia sana, els moviments que qüestionen l'statu quo han de poder organitzar-se i expressar-se sense por a la repressió. Això implica protecció jurídica, accés a mitjans i fiscalització internacional dels processos judicials en què estiguin involucrats.

En un món globalitzat, els controls nacionals resultarien insuficients. Seria necessari enfortir mecanismes supranacionals per impedir que xarxes informals condicionessin decisions judicials, diplomàtiques o econòmiques sense rendició de comptes.

Si fóssim davant d'un escenari com el descrit —sempre en clau hipotètica— un dels grans desafiaments democràtics seria governar el que no es veu. Les xarxes de poder informal no figuren a butlletins oficials, no estan subjectes a escrutini parlamentari i rares vegades es discuteixen públicament. Però incideixen en decisions fonamentals.

El compromís democràtic no s'esgota en celebrar eleccions. Implica garantir la llibertat d'expressió real, una justícia imparcial, accés equitatiu al poder i protecció efectiva dels drets de tots

Per fer-los front, el primer pas és anomenar-les; el segon, analitzar-les; i el tercer, sotmetre-les a les regles del joc democràtic. Perquè el que no es controla, es perpetua. I el que es perpetua sense control, erosiona la legitimitat del sistema.

Les democràcies sòlides no són les que oculten les seves contradiccions, sinó les que s'hi enfronten amb valentia. Això exigeix revisar com s'exerceix el poder, no només en les seves formes visibles, sinó a les seves zones grises.

Si un sistema permet que actors ja no electes, aliens a qualsevol control institucional, influeixin directament sobre els ressorts clau de l'Estat, la ciutadania deixa de decidir el seu destí i passa a participar en un simulacre acuradament orquestrat.

El compromís democràtic no s'esgota en celebrar eleccions. Implica garantir la llibertat d'expressió real, una justícia imparcial, accés equitatiu al poder i protecció efectiva dels drets de tots, fins i tot dels qui pensen diferent, proposen alternatives o qüestionen els fonaments del sistema.

En tot cas, si mai es detectés una xarxa com l'aquí descrita, no n'hi hauria prou amb denunciar-la. Seria imprescindible desarticular-la, democratitzar-la i sotmetre-la a les regles del joc públic. Només així podrà sostenir-se, amb integritat i futur, una democràcia digna de tal nom.

I si en llegir aquestes línies algú cregués veure reflectides estructures específiques, actors concrets o estratègies conegudes, potser no està projectant, sinó reconeixent. Perquè quan el real i l'hipotètic s'assemblen massa, és probable que ja no estiguem parlant de suposicions, sinó de la política espanyola actual, amb els seus noms, les seves xarxes i els seus genuïns líders.