El Tribunal Suprem espanyol es nega aplicar la llei d’amnistia aprovada per la majoria absoluta del Congrés dels Diputats i s’ha permès expressar la seva opinió política contra la llei. Tampoc li agradava la llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda com a llei del “només sí és sí”, i per demostrar-ho l’ha interpretat per rebaixar la condemna d’un dels violadors de la Manada. A més de la fiscalia, tothom, però fins i tot els que aplaudeixen l’actuació del Tribunal, saben que el Suprem actua no pas jurídicament, sinó políticament en contra del que disposen les lleis i sobretot en contra de la voluntat del legislador.

Emparats pel Suprem i pel Consell General del Poder Judicial, que és a qui correspon vetllar pel correcte capteniment dels encarregats d’impartir justícia, els jutges, Aguirre i García-Castellón han expressat públicament i sense cap vergonya, que no són imparcials quan es tracten casos en què estan implicats polítics o activistes independentistes catalans i Aguirre fins i tot ha declarat que amb la seva actuació pren partit per fer caure el govern que presideix Pedro Sánchez.

El Tribunal Constitucional espanyol, ara amb majoria dita progressista, ha decidit emparar els condemnats pel cas dels ERO, el més gran escàndol de corrupció dels socialistes, i tot apunta que els principals alts càrrecs evitaran l’ingrés a presó que havia sentenciat el Tribunal Suprem. També en aquest cas tothom, partidaris i contraris, sospiten que el Constitucional actua no pas amb imparcialitat, sinó amb favoritisme cap als dirigents socialistes condemnats pel Suprem.

De fet, el govern espanyol ja ha dit que confia que el Constitucional forci l’aplicació de l’amnistia —no se sap quan ni com—, no perquè els condemnats i investigats siguin independentistes, sinó perquè l’amnistia és una iniciativa impulsada pel govern que va propiciar la majoria progressista al Tribunal de garanties. I ja ho veurem.

No som davant d’un problema local. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha sentenciat, quan falten quatre mesos per a les eleccions presidencials, que Donald Trump té immunitat penal pels actes realitzats en l’exercici del seu càrrec. Li han aplanat el camí de la campanya els tres jutges que va nomenar el mateix Trump i els tres que van anomenar els presidents republicans Bush pare i Bush fill. Les tres jutgesses, nomenades dues per Obama i una per Biden, s’han escandalitzat considerant que la sentència converteix el president en un monarca que pot saltar-se la llei impunement (com s’ha comprovat a Espanya, també sense cap vergonya per part de ningú). A Washington, la vergonya ha arribat fins al punt que la republicana Liz Cheney, filla de l’exvicepresident Dick Cheney sota presidència de George W. Bush, ha escrit: “Cap president que intenti robar una elecció i prendre el poder no té dret a immunitat per aquests actes”.

Les arbitrarietats dels poders han esdevingut una nova normalitat contrària als principis democràtics. Les injustícies i els abusos dels poders han existit sempre. El que ha canviat és que ja ningú no té vergonya de res.

La teoria de Montesquieu sobre la divisió de poders es va plantejar com un antídot contra l’arbitrarietat del poder, constatant que el poder sense límits esdevé inevitablement una tirania i van ser les tiranies que van provocar les revolucions dites burgeses. Tanmateix, les arbitrarietats dels poders han esdevingut una nova normalitat contrària als principis democràtics. Les injustícies i els abusos dels poders han existit sempre. El que ha canviat és que ja ningú no té vergonya de res.

Si ens situem al segle XX, la caiguda del nazisme i el feixisme i la irrupció del comunisme va forçar les democràcies occidentals a carregar-se de raons, tant en l’àmbit polític com en l’econòmic. La política era l’instrument per eixamplar drets i llibertats i propiciar un repartiment equitatiu de la riquesa. Les democràcies eren capitalistes, però van consolidar alguns drets laborals, el dret a la salut i a l’educació, les pensions públiques… i un poder judicial encarregat de garantir la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, entesa com l’expressió de la voluntat popular. L’èxit de les democràcies i el consegüent estat del benestar va ser tan evident, que ciutadans del bloc soviètic es jugaven la vida per passar a l’altra banda i mai a l’inrevés.

Sembla, però, que amb la caiguda del comunisme les democràcies ja no necessitaven competir ideològicament. Francis Fukuyama ho va descriure amb La fi de la història (The End of History and the Last Man) afirmant que: “La fi de la història significa la fi de les guerres i les revolucions sagnants, els homes satisfan les necessitats a través de l'activitat econòmica, sense haver d'arriscar les seves vides en aquest tipus de batalles". És a dir, que com que ja no hi ha perill de revolució, el capitalisme no ha de patir ni tenir vergonya. L’objectiu pel bé comú ha quedat relegat, perquè la prioritat és “satisfer les necessitats a través de l’activitat econòmica” i els que ho poden aprofitar no se n'estan.  Això va donar lloc a allò que Raimon Obiols va denominar, ja fa uns anys, “l’apoteosi barroca del diner”, quan la corrupció afectava sense excepció governs de tots els països democràtics, un fenomen que ha experimentat un creixement sostingut producte de la connivència dels poders polítics, judicials i econòmics com demostren les portes giratòries que s’han instal·lat entre el poder polític i el financer, esdevinguts un la prolongació de l’altre. Queda lluny el temps en què, si més no, es guardaven les formes. Els governants, els jutges eren llavors gent de prestigi. Ara la governança ha quedat com un simulacre de servei públic que s’utilitza com a coartada d’una voracitat insaciable de poder.

Els multimilionaris que tenen una fortuna de com a mínim 100.000 milions de dòlars són un 120% més rics que fa una dècada. A Espanya, el 10% més ric de la població té més de la meitat de la riquesa del país. Els contribuents que declaren guanys de més de 601.000 euros s’han disparat un 25%. La concentració extrema en sectors clau i la parcialitat fiscal provoquen una desigualtat creixent que fa que el 50% de les llars més pobres a Espanya amb prou feines arribin al 7,8% de la riquesa total. Més de 12,8 milions de persones van declarar ingressos anuals per sota dels 21.000 euros.

L'article 47 de la Constitució espanyola declara que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries i han d'establir les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, i han de regular la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per impedir l'especulació”. La setmana passada dues germanes del barri de Sant Andreu de Barcelona es van suïcidar just abans de ser desnonades per un deute de 9.000 euros. El Poder no té vergonya.