“El poder real és la por”. Aquesta és una frase pronunciada per Donald Trump en un entrevista que li van fer els periodistes Bob Woodward i Robert Costa l’any 2016, quan encara era candidat a la presidència dels Estats Units. La por és l’estratègia que va aplicant ara el president dels Estats Units i sembla que li està donant resultat sobretot a Europa[i], on la mateixa Comissió Europea ha decidit atemorir la gent perquè no posi obstacles a un pla de rearmament només justificat amb mentides. Trump ha aconseguit imposar el relat de l’Europa que s'aprofita dels Estats Units, quan en realitat són els Estats Units els que s'aprofiten d’Europa per exercir com a primera potència mundial.

Tot l’argument per justificar l’augment de la despesa militar és la hipotètica possibilitat que es trenqui el vincle dels Estats Units amb Europa, que, lluny d’haver-se produït, ha anat refermant-se en el temps amb més tropes i més arsenal malgrat la caiguda del Mur i el final de la guerra freda. Europa alberga al seu territori 275 bases i instal·lacions militars americanes diverses amb prop de 100.000 soldats i això ho paga Europa en comptes de cobrar un lloguer.

Si, com insinuen ara els publicistes de l’establishment, Trump ha canviat de bàndol i els Estats Units han passat de ser aliats d’Europa a soci de l’enemic rus, el més lògic seria expulsar els soldats americans i desmantellar les bases o reaprofitar-les amb soldats europeus. Tanmateix, que se sàpiga, encara cap dirigent europeu ha cridat allò de Yankees Go home. Si Trump ha canviat de bàndol encara està per veure, però del que no hi ha dubte és que perquè això no passi Europa es compromet a gastar més en armament, però no pas com un exercici de sobirania europeista, sinó, ans al contrari, com un acte d’obediència a les exigències de Donald Trump.

Si Trump ha canviat de bàndol encara està per veure, però del que no hi ha dubte és que perquè això no passi Europa es compromet a gastar més en armament, però no pas com un exercici de sobirania europeista, sinó, tot el contrari, com un acte d’obediència a les seves exigències 

Certament, va ser Donald Trump qui va amenaçar de marxar de l’OTAN si els europeus no apugen el seu pressupost militar fins al 5% del PIB, una xifra molt per sobre del 3,4% que hi dediquen els Estats Units, cosa que marcaria la fi del model social europeu i comportaria inexorablement convulsions socials. Les exigències nord-americanes a Europa no són noves i van ser especialment explícites durant el mandat de Barack Obama. L’any 2014, un cop Rússia va envair Crimea, Obama es va presentar a Brussel·les per dir als europeus que “la crisi d’Ucraïna mostra que la llibertat no és de franc, que tothom ha de contribuir per disposar una força creïble de dissuasió i tothom ha de fer esforços per assegurar la defensa de les nostres fronteres". Immediatament, els països de l’OTAN, sempre obedients, es van reunir per assumir el compromís d’apujar la despesa militar fins al 2% del PIB.

És doncs amb Obama que es produeix el canvi de concepte. Fins llavors, la presència militar dels Estats Units a Europa formava part d’una aliança en benefici mutu. Europa guanya en seguretat, però els Estats Units guanyaven posicions per exercir el control del front de l’Est però també Orient Mitjà i el continent africà. A partir d’aquell moment els Estats Units entenen l’OTAN no tant com una aliança militar sinó un contracte d’“exportació de seguretat” que han de pagar els clients europeus als seus proveïdors americans.

Després dels advertiments d’Obama tothom es va mostrar ben disposat, però com de prometre a complir hi ha molt a dir, la majoria dels països de la Unió Europea van fer el ronso. Darrere d’Obama va arribar Trump amb el mateix discurs, però amb un to més agressiu. De seguida alguns països, sobretot els més propers a Rússia, van apujar els seus pressupostos i tots van augmentar la contribució a l’OTAN. D’això presumia Trump a una memorable entrevista a la cadena NBC: “Els vaig dir: 'No els defensaré si no paguen', i van començar a pagar. Això va sumar més de 600.000 milions de dòlars. Vaig aconseguir que posessin centenars de milers de milions de dòlars a l'OTAN, simplement amb la meva actitud dura”.

Amb aquest precedent, Trump ha redoblat ara l’amenaça, ha utilitzat Putin i humiliat Zelenski i cap país europeu membre de l’OTAN està escatimant recursos militars, tampoc Espanya. Com a Espanya governa el PSOE amb una majoria parlamentària contrària al rearmament, el secretari general de l’OTAN, el neerlandès Mark Rutte, ha elevat el to de la campanya de la por: "Amb la tecnologia russa en míssils la diferència entre un atac a Varsòvia o Madrid és de 10 minuts". És a dir, tremoleu i pagueu.

Els dirigents europeus s’apleguen a les exigències dels Estats Units perquè no tenen una alternativa viable per la seva defensa conjunta. Europa no està en condicions polítiques, econòmiques ni tècniques per bastir un sistema de defensa propi i, com ni vol ni pot, es resigna a subcontractar-lo als Estats Units, però no és cert que Europa pagui poc. Els EUA hi dediquen el 3,4% del seu PIB i Europa, el 2%. La diferència està justificada perquè, per exercir com a primera potència, l’exèrcit dels Estats Units s’ha de desplegar arreu del planeta i especialment al Sud-oest asiàtic.

Trump és un personatge capriciós i imprevisible, però precisament per això, en comptes de tenir por de les seves amenaces i obeir les seves ordres, el que convé és parar-li els peus, fer-se respectar i deixar clar que els Estats Units necessiten Europa. Europa es prou determinant, només necessita lideratges que s’ho creguin

I a banda de la contribució a la despesa militar, Europa paga un preu elevadíssim, el més elevat: la cessió de sobirania. En la foto de la conferència de Yalta apareixen Chuchill, Roosevelt i Stalin. No hi ha cap representant de l’Europa continental entre els vencedors. Així va començar la cessió de sobirania. I és la cessió de sobirania d’Europa el que li ha permès als Estats Units exercir de líder mundial i marcar el destí del planeta d’acord amb els seus interessos. Incomprensiblement, Europa no s’ho fa valdre, quan sense les bases militars a Europa, Estats Units no podria controlar la meitat del planeta i no podria exercir el seu lideratge planetari.

El periodista Bob Woodward explica en el seu llibre titulat Por amb el subtítol Trump a la Casa Blanca (Navona) un episodi significatiu dels primers mesos de Trump com a president. Enderiat com estava amb el dèficit comercial amb Corea del Sud, en un rampell va escriure una carta per comunicar al seu homòleg coreà que donava per finalitzat el tractat de lliure comerç (Korus). El conseller econòmic Gary Cohn va veure l’esborrany a la taula del despatx oval, va quedar horroritzat i va optar per robar el paper i fer-lo desaparèixer. Quan Trump va insistir, Cohn i el secretari de Defensa, James Mattis li van deixar clar que el pacte era fonamental per la relació econòmica, per l’aliança militar i, el més important, per les operacions i les capacitats dels serveis d’intel·ligència. “Senyor president —va reblar Mattis— Kim Jong-un és l’amenaça més immediata a la seguretat nacional, necessitem Corea del Sud com a aliat. Això no ho fem per Corea del Sud, ho fem perquè ens convé a nosaltres”. Trump va remugar, va jurar que “sortirem del Korus”, però d’això fa vuit anys i el tractat encara és vigent.

Si tan important és l’aliança amb Corea del Sud, pels mateixos motius més ho ha de ser l’aliança amb Europa. Woodward descriu Trump com un personatge capriciós i imprevisible, però precisament per això, en comptes de tenir por de les seves amenaces i obeir les seves ordres, el que convé, com van fer Cohn i Mattis, és parar-li els peus, fer-se respectar i deixar clar que els Estats Units necessiten Europa. Europa és prou determinant, només necessita lideratges que s’ho creguin.