Hi ha gent que es pensa que per llegir poesia cal asseure’s a una butaca, servir-se un whisky de catorze anys en un got ample amb gel i acariciar un gat persa, per això l’altre dia em va fer tan feliç passar-me de parada al metro per culpa d’un poema de la Blanca Llum Vidal, premi Carles Riba 2024 amb Tan bonica i tirana (Proa, 2025). Es titula Ara, però malgrat aquest títol, el poema em va segrestar tant el present que quan vaig aixecar els ulls de la pàgina per baixar a Sagrada Família resulta que ja era a Encants. El text parla de l’instant precís de l’enamorament en què sembla que al món no hi hagi res més que el desig cap a l’altre. És a dir, quan de sobte no importa l’angoixa per pagar el lloguer o els mails de feina acumulats, sinó només aquelles papallones a l’estómac que tenen la picardia d’un joc de nens i, a la vegada, la intensitat d’una tempesta d’agost.

“Ara que els peus se me'n van del camí perquè anar recte fa mandra; ara que el mot se m’escapa feliç i una mica més boig”, diu el poema, però mentre el llegia pensava en tots els mots que s’amaguen sota el desig, des de la bogeria a l’arrapament passant per l’encegament, el desfici o la fogositat. Tots són coses que duren poc abans no mutin -o no morin-, però que pel poc que duren, es fan tan difícils d’oblidar com un bon poema. Si els versos em van atrapar és perquè sempre he cregut que la màgia de la poesia és aquesta, suposo: tenir la capacitat de codificar amb poques paraules totes les sinapsis que ens electrifiquen l’ànima, i a més fer-ho amb el testimoni d’unes paraules que l’endemà del desig, quan el foc sigui ja brasa o l’ànsia esdevingui mesura, ens permeti reviure amb una lectura aquell instant precís que ja no hi és, però que portem gravat a dins, com un tatuatge fet de versos sota la pell.

Quan vaig baixar del metro, ràpidament vaig fer una foto del poema i el vaig enviar a unes quantes amistats. Moltes em van respondre amb l’emoticona de dues mans fent un cor, segurament perquè es tracta d'un text posant paraules al que tothom ha sentit, com a mínim, algun cop a la vida. També, però, perquè no sembla un poema. “Podria ser un post d’Instagram escrit de pressa i corrents”, em va dir una amiga, ja que el llibre resulta que està escrit en prosa. No li cal la mètrica del vers, però, ja que si alguna cosa em fascina de la Blanca Llum Vidal és la musicalitat inherent en tot allò que escriu. Hi ha tanta corxera soterrada en les seves paraules que, de fet, no em fa vergonya confessar que d'ella ho llegiria tot i en veu alta, ja que sospito que fins i tot en la seva llista de la compra les albergínies, els iogurts i el xampú ballen amb la cadència d’un alexandrí format per tres hemistiquis.

En un altre poema diu que "has vingut a espiar el sofregit recremat", i en un altre que la pell és la nostra "creu de terme evident", però la gràcia del llibre no només és aquesta enumeració d'imatges en cada text no versificat, sinó que la successió d'elles esdevingui un scroll continu per totes les fases del desig. Ens agradi o no, també la literatura catalana serà instagramejable o no serà, per això m'alegra que en l’era dels vídeos breus de TikTok i dels textos descontextualitzats que la gent penja als storys, les nostres lletres visquin un estrany fenomen de simetria literària: la poesia viu amagada en la narrativa, mentre que la narrativa viu amagada en la poesia. No s'entendria, sinó, que hi hagi un fotimer de gent posant like a fragments de novel·les d’Irene Solà, Pol Guasch o Eva Baltasar que no són interessants pel contingut narratiu que contenen, sinó per la musicalitat de les frases, els recursos retòrics desplegats en tres línies o l’enginy lingüístic amb què estan escrits.

No és casualitat, per tant, que un guardó com el Carles Riba hagi premiat un llibre en prosa, com tampoc resulta estrany que el millor llibre de poemes del 2024 sigui Arnau (Proa, 2024), una epopeia barcelonina que és en realitat una novel·la escrita en vers. L'autor és l'Adrià Targa, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2024 i que comparteix tres coses amb la Blanca Llum Vidal: la seva obra també parla del desig, els versos del seu llibre també corren amb èxit per Twitter i, igual que ella, escriu embriagat de la nostra tradició. A les obres de tots dos ressonen les veus de Maragall, Víctor Català, Ferrater o Rodoreda, per això els seus poemes semblen escrits aparentment a raig, però en realitat poetitzen el fet viscut amb el filtre de mil lectures fetes.

Hi ha un moment del llibre en què Targa li fa dir a Arnau que "Què som, sinó un esquitx, sinó l'escuma de l'infinit?", i automàticament el Narrador protesta dient-li que "no te'ns posis poeta, Arnau" per recomanar-li que gaudeixi "d'aquesta dansa sense pensar gaire". No sé si és perquè la història d'Arnau ens convida a gaudir de la poesia sense haver de trencar-nos les banyes, o potser és per aquesta rima que enganxa, però sembla que el llibre agrada als lectors que mai fins ara s’havien apropat gaire a un poemari, i això és el més important. L'any 2025, sí, llegir poesia ja no reclama una butaca, ni un got de whisky, ni per descomptat un gat. Reclama, simplement, tenir bons poetes que aconsegueixin escriure amb la delicadesa de qui destina cinc mesos a corregir un vers i, a la vegada, de qui té el talent d'escriure-ho amb la naturalitat de fer-se un poema a sobre. Malgrat que allò que en surti no sembli un poema d'algú. Malgrat que allò que surti, en canvi, sembli una cosa que parla de nosaltres.