Amb nom i cognoms, eh? Com en gairebé cap cas, i menys encara si és estranger. Fins fa uns dies el policia amb nom i cognoms, comissari principal a Catalunya, era gairebé un heroi. Així ho semblava confirmar el comiat de jubilació amb ovació de companys i retransmissió mediàtica de l'acte incloses. Però li ha faltat temps al delegat del govern espanyol a Catalunya per sortir a declarar que està disposat a retirar-li a títol pòstum totes les condecoracions rebudes a qui sembla ser l'autor de la mort de la seva parella, de la qual s'estava separant, i de la seva exdona. Com volent esborrar el delegat davant dels vius el que al mort ja li deu importar ben poc.
En domicilis i poblacions diferents, amb la mateixa arma, sembla, pel mateix subjecte, sembla. El que és fàcil és parlar com s'ha parlat: consternació dels qui es pregunten com ha pogut ser en un home que semblava tan correcte; indignació política (i així hem vist Salvador Illa dient que no ho permetrem més i ens faria riure si la situació no fos per plorar) i anàlisis suposadament tècniques que sempre arriben després o, si ho han fet abans, senzillament no han resolt res. Diuen que és un altre cas de masclisme estructural les mateixes sociòlogues antropòlogues o psicòlogues que accepten el vel al cap de dones a les quals, segons l'Alcorà, si els peguen, elles sí que saben per què. Del masclisme practicat sobre les seves carns ni en sabem res ni semblem especialment interessats a saber-ho. Els noms, els seus cops, la seva asfíxia no apareixen a cap diari. Però hi són. No són micro, són macro, i hi són.
L'ésser humà és una mica més complex i insondable del que els estereotips permeten comprendre
En termes d'igualtat entre homes i dones, i m'excuso davant de qui negui aquestes categories, la nostra és una societat perfectible, però si durant anys ningú no va parlar d'aquest policia com a maltractador, potser és perquè el mecanisme a què pot haver respost la seva, per cert, presumpta acció homicida sobre dues dones potser s'ha d'analitzar des d'una altra perspectiva. De la mateixa manera que hem analitzat com a anomalia psicològica l'acció assassina del noi que n'ha apunyalat un altre de més petit a Mocejón, reconèixer que hi ha homes que maten dones perquè creuen que hi tenen dret no ens permet assegurar que qualsevol reacció visceral amb idèntics autors i víctimes i idèntic resultat respon al mateix esquema, sobretot en aquests casos en què qui acaba amb la vida d'altres ho fa també amb la seva pròpia. Perquè, quin plaer pot haver obtingut si després de matar-les ha acabat suïcidant-se?
L'ésser humà és una mica més complex i insondable del que els estereotips permeten comprendre. Diem sovint que el suïcidi amaga un misteri que qui mor s'emporta a la tomba. Potser en aquest cas ha passat una mica així. O no. No ho sabem. Plantejar el dubte no treu res a la tragèdia, excepte tornar a caure en simplismes, eslògans i consignes, com la que per ser policia sigui més propens a maltractar propis i estranys. Per a qui ho cregui, torno a recomanar el Jo, Pierre Rivière, de Michel Foucault, tristament actual un altre cop, on un processat per l'assassinat de la seva mare i la seva germana explica com va voler acabar així amb la violència psicològica que aquestes exercien sobre el seu pare. No estic dient que aquest fos el cas, per descomptat, però sí que em serveix per retreure la frivolitat amb què sento aquests dies analitzar subjectes, motius i fets.