No és la primera vegada que és conegut que un estat té una policia política que va eliminant, figuradament o no, els seus adversaris; tant a altres països com a l’estat espanyol i no pas abans, també ara, en ple segle XXI. És més fàcil, o en tot cas còmode, per no haver de fer cap mena de reflexió, associar aquesta mena d’operatius a règims fora de la democràcia i, en tot cas, a governants declaradament de dretes o d’extrema dreta. Res més lluny de la realitat, que és molt tossuda i ben clara en els seus exemples; en la meva memòria generacional, el cas dels GAL, en plena democràcia i amb un president del PSOE, en Felipe González. Tot un personatge que, malgrat aquests antecedents, segueix atrevint-se a parlar de democràcia. Tinc clar, però, que el problema no és ell, sinó la ciutadania que se l’escolta i creu que la seva paraula té valor.

Ara s’ha conegut un altre operatiu policial —no vol dir que entremig no hi hagi res més—, l’Operació Catalunya, que fa més de deu anys es va posar en funcionament per tal d’aturar el moviment independentista català. Especialment, però no només, als seus líders o possibles líders. Ja hi havia indicis prou greus fa temps, però un menysteniment força general de moltes capçaleres de l’Estat ha ajudat prou a contenir l’escàndol. Encara ho fan ara, malgrat que la informació sobre els fets és ja aclaparadora i s’entén que molts dels informes falsos que es van publicar es van fer en aquests mateixos mitjans. Hi ha massa gent a qui li ha anat bé i li segueix anant bé l’Operació Catalunya i no només, tot i que és un dels rèdits més importants, perquè ha neutralitzat moltes adversàries i adversaris polítics per així poder arribar on són. I no parlo només del PP i de Vox. A banda que hem de tenir clar que la feina encara no l’han acabat.

La unitat de la nació, la pàtria espanyola, és el factor més destructiu de la democràcia a l’estat espanyol

Pel que fa als fets, no a la cobertura mediàtica que se’ls ha donat, algú dirà que no és el mateix: els GAL eren grups armats parapolicials per lluitar contra el terrorisme d’ETA i el que ha destapat l’Operació Catalunya té un altre calat. En tot cas, però, ambdós casos són cosins germans d’una manera de fer, d’un tipus de posicionament antidemocràtic d’arrel: actuar quan convé al marge de la llei per tal d’eliminar, figuradament o materialment, adversaris polítics.   

En el cas dels GAL, caure en la temptació de justificar els mitjans emprats davant el terrorisme d’ETA i les morts que ha suposat a l’estat espanyol pot semblar que proporciona una coartada no honrosa però sí necessària. A mi no m’ho ha semblat mai, ni abans ni ara. En democràcia, entesa com un estat de dret, el primer que s’ha d’entendre per a la seguretat personal, no només per a la seguretat del respecte als drets, de tota la ciutadania és que precisament l’Estat i, per tant, les seves i els seus representants són qui no es poden saltar les lleis. Menys encara instal·lar el terrorisme d’estat com un braç més de l’acció de govern.

En el cas de l’Operació Catalunya, a banda que es constata, una vegada i una altra, que a l’estat espanyol contra els i les catalanes tot està permès o, en tot cas, és menys reprovable, la cobertura que apaivaga la resposta de la ciutadania davant el reguitzell d’actuacions inacceptables, anticonstitucionals, contràries al dret, en democràcia de tota mena d’actors ve de la banda del patriotisme. La unitat de la nació, la pàtria espanyola, és el factor més destructiu de la democràcia a l’estat espanyol.