Aquesta setmana ha arribat la segona carta. En algun lloc del cap del president, es va guardar la idea que la primera havia estat reeixida. Algú li devia|havia dir que havia estat una jugada mestra, un pla perfecte. Fins i tot, és probable que asseu ser "més demòcrata" per entendre que això que fa és "transparència", o una mica així.
Recordo que a la primera carta ens deia el president que es donava cinc dies per reflexionar què fer amb la seva vida. I no se m'oblida la sensació que vaig tenir de sorpresa, incredulitat, vergonya aliena i, sobretot, frustració, en saber que no teníem res a fer davant de tal despropòsit. Desaparèixer cinc dies era, en si mateix, un fet sense precedents; irresponsable, pueril i covard. Fer-ho per la raó que ho va fer, inacceptable. En seu dia i en aquest mateix lloc vaig analitzar des del present com em semblava tot allò. I avui crec que em vaig quedar curta.
El procés judicial contra Begoña Gómez ha seguit el seu curs, com no pot ser de cap altra manera, i Pedro Sánchez ha tornat a tenir una altra rebequeria. Que algú em digui per quina raó un jutge al qual se li presenta una denúncia, i pel que sembla, se li aporten proves que li fan decidir obrir una investigació, havia de rebutjar aquesta opció. Per protegir el govern espanyol? Perquè presenten la denúncia uns tipus molt dolents, molt fatxes i molt lletjos? Perquè es denuncia a un ésser de llum, que és l'estimada senyora de l'enamorat president? Que algú, sisplau, em digui per què. Per què un jutge hauria de tenir en consideració qüestions que, ni s'emparen en la llei i el procés judicial, ni serien garantistes respecte a un sistema que se suposa que ha de ser igual per a tothom.
Que la intencionalitat de la denúncia tingui un caire polític no fa perdre importància a l'assumpte. La política està farcida de causes judicials utilitzades com a arma. I la justícia està farcinda de casos polítics en els quals es deixa veure l'enorme ombra de què la democràcia espanyola encara no ha sabut desprendre's. El law fare és un fet i té molt a veure amb l'evolució d'una democràcia construïda en contextos com el nostre: a marxes forçades i per interessos externs, no per una sublevació popular que l'hagi exigit i posat fi a una dictadura. Franco va morir al llit, i la monarquia parlamentària era el desig dels nostres "amics" per assegurar la implantació de l'OTAN. Però això són figues d'un altre paner. Tot i que, parlant de l'OTAN i de la monarquia, és inevitable el record d'Urdangarín, l'espòs de la Infanta Cristina. Algú que ha acabat a presó per aprofitar-se d'estar casat amb qui ho estava i fer negocis estranys.
Però evidentment, no compararem Begoña amb un membre de la casa reial, ja que Gómez és la dona del president. Ella és una ciutadana, una súbdita més. I per això, i per molt enamorat que el president estigui d'ella, és important assenyalar que ho està com a home, com persona, no com a representant meu. És a dir: que jo no tinc per què confiar més en ella que a Urdangarín, d'entrada. Permeti'm que em sembli sa que sigui investigada quan s'interposa una denúncia contra ella. En cas de demostrar la seva innocència, hi sortirem guanyant tots. Però per la reacció que estem veient, és evident que ni el mateix president no creu que la justícia del seu país serveix per deixar-nos tranquils a tots. Bo és saber-ho. Em refereixo al fet que el president estigui d'acord en això que molts portem temps denunciant. Però és un assumpte tan seriós i tan important, que com a ciutadana interessada en la regeneració d'aquest país, considero que ens mereixem saber per què el president desconfia d'aquesta manera. Mereixem saber si té raons fundades perquè la ciutadania hagi d'alertar-se i considerar oficial el fet que no podem confiar en la justícia. Perquè això és el que molts poden entendre de les cartes de Sánchez. Em pregunto si, pensant com pensa el president, té previst prendre mesures que estiguin al seu abast. Perquè, a veure: és cert que el tema és d'índole privada de la ciutadana Begoña Gómez. Però també ho és que en aquest assumpte, la línia entre allò privat i allò que concerneix l'activitat de la presidència de govern és veritablement petita. Si Sánchez vol que em cregui que tot aquest assumpte judicial, que apunta la seva dona per la seva activiat professional, en realitat és una campanya política d'acorralament sistemàtic contra el president del govern, el lmés ògic seria que Sánchez, com a president de govern afectat, prengués mesures extraordinàries davant de la gravetat dels fets. O potser no hi ha mesures en el nostre sistema democràtic i de dret que permetin la reacció immediata davant de la presumpta ingerència d'un dels poders en un altre de forma il·legítima i indeguda? Què em proposa, Sr. Sánchez?
La carta és, decididament, una estratègia. Una estratègia de comunicació política. Un estratagema més, un conte amb què generar atenció (o desviar-la).
És cert que tenim un Consell General del Poder Judicial en "mode okupa" des de fa ja més de cinc anys. El que està succeint amb el govern dels jutges va contra el que dictamina la mateixa Constitució. I té gràcia que siguin els màxims responsables del poder judicial qui consenti eternitzar-se en una situació d'irregularitat com la que estan protagonitzant. A mi això ja em semblaria prou per escriure una carta a la ciutadania i donar-se cinc dies per pensar. Però, pel motiu que sigui, a Sánchez no se li va acuidir fer-ho en aquell moment. És més, a Sánchez no se li ha acudit amenaçar de repensar la seva presidència en cap de les circumstàncies tremendes que estem vivint. Ha estat per una qüestió d'índole personal. De la seva dona. Per ser una cosa personal, que, a més, segons Sánchez no tindrá absolutament cap recorregut, potser se li està donant massa importància. I em refereixo a les decisions que està prenent el mateixSánchez. No al fet que l'oposició o els mitjans de comunicació ho utilitzin. Perquè és perfectament normal que ho facin. Sobretot, tenint en compte que l'assumpte del xicot d'Ayuso està sent la campanya favorita del PSOE. Però esclar, segons la lògica sanchista, el cas d'Ayuso cal que sigui explicat "perquè és cert" i el de Begoña és "fang" perquè... si. Molt demòcrata això no sembla, la veritat. I consti que em sembla lamentable en qualsevol cas que una parella hagi d'esquitxar l'activitat política de ningú, tret que hi hagi responsabilitat, també demostrable, per part del polític. Són molts els temes per debatre que ens dona tot això de la responsabilitat política i legal.
Però tornem a la carta. Perquè la carta és encara pitjor que les pantalles de plasma de Rajoy. Perquè la carta no dona possibilitat de pregunta. Com no dona, en absolut, cap resposta. La carta en si mateixa, no diu res. Però alhora, ho diu tot: tot sobre qui la utilitza com a eina política. Per barrejar allò personal amb allò polític, allò partidista amb allò institucional, i de passada, quedar com un aparent perill. Perill per a la democràcia. Perill per al mateix sistema. Sí. Perquè, en cas de ser cert que el president del govern considera que els jutges estan contaminats i responen a alguna cosa diferent que no sigui el seu deure, el màxim representant dels espanyols té el deure de prendre mesures de manera immediata. Certament, quedaria estrany que, podent-ho haver fet en incomptables ocasions, hagués de donar-se la circumstància que això afecti la seva dona. No nego la importància de la queixa i la seva rellevància, perquè, a més, hi estic bastant d'acord. Però incòmoda que tot això sigui "per la Begoña". No sé si m'explico...
La segona carta ha incidit, de nou, en l'error. Perquè en la primera se'ns deia, en resum, que la justícia estava sent utilitzada per polítics per fer mal al president tirant contra la seva esposa (que és on li fa més mal). Més o menys. I que tots els que eren darrere d'aquesta acció estarien actuant més o menys com una espècie d'organització (partits, mitjans, jutges). A la segona carta, manté el relat, però ara es deu al fet que la seva dona ha estat citada pel jutge. Que la citació s'hagi donat a conèixer públicament i abans de les eleccions europees, per a Sánchez podria haver estat una decisió que el jutge pren amb la intenció de perjudicar lo en terreny polític. Entenc, aleshores, que, segons Sánchez, el jutge s'hauria d'haver esperat que passessin les votacions d'avui. Perquè així no interferiria en els vots. Segons el president, existeix "una regla no escrita" segons la qual, la justícia procura no interferir en els processos polítics. Atenció a això perquè em sembla greu que el president faci referència a "regles no escrites" entre legislatiu i judicial.
En un Estat democràtic i de dret, el jutge ha de complir amb els seus terminis, actuant de manera diligent i sense que res pugui interferir en el seu procedir ordinari. Vol això dir que si hagués esperat a les eleccions, per no interferir-hi amb la notícia sobre la citació de Begoña, també podria considerar-se que estaria, precisament, interferint. Perquè el seu silenci podria considerar-se igualment còmplice. No voler perjudicar-ne un es pot interpretar com un greuge a l'altre. I per evitar interpretacions, hi ha les lleis. Les escrites. Les que regeixen per a tothom. Si Sánchez considera que el que fa aquest jutge forma part d'una persecució política, té l'obligació de recusar el jutge, o de plantejar el que consideri davant de les institucions i organismes pertinents. Però no ho fa. Per què no ho fa? Per què ningú no pot fer-li aquestes preguntes?
La carta és una eina poc democràtica. Pretén utilitzar-se com una mesura de transparència. I és d'absoluta opacitat i caires totalitaris. Evita la rendició de comptes que el president hauria de fer per denunciar el que està denunciant. La carta és, decididament, una estratègia. Una estratègia de comunicació política. Un estratagema més, un conte amb què generar atenció (o desviar-la). Aquesta nit veurem els resultats, encara que siguin preliminars, de tot aquest desproposit de campanya. No crec que el votant hagi tingut compte en triar la seva papereta l'assumpte de Begoña. Sens dubte, que haurà pogut influir, però ni més ni menys que el cas Koldo, o que regalar-li mil milions d'euros a Zelensky sense preguntar a ningú, per exemple. Tenim arguments de sobra per no votar a pràcticament ningú. I les raons que moguin a cadascú, són tan lliures i legítimes com possibles.
La política epistolar potser es posa de moda. I en aquest cas, més enllà del contingut, que ja anirem analitzant si és el cas, no estaria de més, millorar-ne també l'estil. Val a dir, que també en això, ha fallat el president.