Passi el que passi aquest diumenge a la segona volta de les eleccions legislatives a França, marcarà un abans i un després en la política europea. De fet, que Reagrupament Nacional de Marine Le Pen guanyés la primera volta ja va ser un impacte. Un impacte, sí. Però no una sorpresa. Nombrosos sondejos ja apuntaven a aquesta possibilitat. Però més enllà de les enquestes, l’indicador més rellevant per poder-ho preveure és l’evolució electoral dels darrers anys dels hereus del Front Nacional. Marine Le Pen, eurodiputada del 2004 al 2017, va quedar tercera a les eleccions presidencials del 2012, darrere d’Hollande i Sarkozy. I l’any 2017, segona darrere de Macron. En la segona volta d’aquestes presidencials va rebre un 34% de vot. En les presidencials del 2022 es va repetir el mateix escenari i, en la segona volta, Macron va ser reelegit president. Marine Le Pen va passar de vuit milions de vots a la primera volta a tretze milions a la segona, més del 41%. Entremig d’aquesta evolució, hi ha la trajectòria d’algú que va voler desdemonitzar el Front Nacional, que va expulsar-ne el fundador —el seu pare— i que l’any 2016 Politico la va classificar com la segona eurodiputada més influent del Parlament Europeu.
Amb una centralitat forta, els extrems pateixen; amb una centralitat dèbil, els extrems creixen
La segona volta de les eleccions presidencials franceses consisteix a escollir entre els qui han quedat primer i segon a la primera volta si no hi ha hagut majoria absoluta. Això fa que la majoria dels partits perdedors s’uneixin contra Le Pen. Una mena de cordó sanitari, que és el que representa ara el Front Republicà de cara a les eleccions de diumenge. Aquest tots contra Le Pen va donar victòries a Macron, però tal com s’ha vist, Le Pen ho ha aprofitat per reforçar-se. Mentre els seus competidors representen una unió amb força fissures i grans contradiccions entre els seus models ideològics, Reagrupament Nacional ha anat conformant una identitat reconeixible, totalment populista amb cessions ideològiques. Contrària a la globalització i crítica amb la Unió Europea, l’OTAN, l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional pot ser una de les principals representants del que Fukuyama va titllar de la política del ressentiment. Res que no hàgim vist també durant els darrers anys a altres països d’Europa, als Estats Units, a l’estat espanyol i més recentment a casa nostra: la política del ressentiment. I pregunto, no aprendrem res de tot el que ha passat a França?
Cal començar a fer-se preguntes que no són còmodes. Cal entendre que les respostes no seran senzilles. Cal assumir que ja s’han comès alguns errors. I cal conjurar-se contra l’acomplexament ideològic. I em sembla que tot això serà difícil. Però és del tot necessari. I tal com jo ho veig, qui ha d’assumir aquest repte és la centralitat política. La tesi que un extrem s’ocupa d’estabilitzar l’altre ha resultat un fracàs estrepitós: segur que no passaran o ja són a la cuina? Amb una centralitat forta, els extrems pateixen. Amb una centralitat dèbil, els extrems creixen. Un perquè imposa el relat i l’altre perquè hi reacciona en contra. Ambdós amb una puresa ideològica que la centralitat no es pot permetre perquè té contradiccions. La confiança en el sistema també hi ha d’ajudar. Un sistema que té molts defectes i ineficiències. Que massa sovint ha resultat corrupte i per això pateix descrèdit i desconfiança. Però que és prou fort per pair alguns gripaus. Reivindicar la centralitat, un sistema eficient i robust i una proposta ideològica desacomplexada pot ser un bon inici. Els cordons sanitaris i les grans proclames sembla que, a França, no han acabat de funcionar.