Qualsevol lector deu haver pogut comprovar com una de les particularitats d’aquesta campanya electoral és que els polítics hi fan els mítings habituals però amb una audiència escassíssima de públic. A Barcelona el fet és tan notori que la majoria de candidats s’han avesat a reproduir una espècie de rodes de premsa en què el to i el volum són els típics d’adreçar-se a les multituds, encara que als alcaldables només els estiguin escoltant un estol de periodistes. Ni els principals big names de la política catalana han pogut mitigar aquesta deserció i enguany és del tot possible assistir a un discurs de Pere Aragonès, d’Artur Mas o de la majoria d’antics presos polítics davant de poc més de tres fileres d’oients. A tot això cal sumar-hi la presència quasi nul·la de cartells electorals als carrers. Resumint-ho amb un titular: ni els polítics volen veure la gent ni els conciutadans tenen ganes de mirar-se’ls.
L’spin doctor de torn ens podrà dir que les campanyes electorals han canviat i que l’estampida de les noves tecnologies ha posat en crisi el fet de veure qualsevol cosa de faisó presencial. Això pot tenir alguna cosa de ver, però, justament gràcies a aquestes andròmines, som capaços de viatjar fàcilment a altres indrets del món (Estats Units, per exemple) i comprovar com els rally són plens a vessar. El cas català és ben particular, primer, perquè la majoria de conciutadans ja van admetent que la generació forjada pels polítics que van de la reivindicació de l’Estatut del 2006 a l’acatament del 155 ja està absolutament amortitzada. Es voti verd o es voti groc, ningú no pot discutir que Junqueras canvià els indults per un independentisme sense ruptures, ni que els polítics de Junts, ara tan unilaterals, en hipotètics instants de tensió com els del 2017 continuarien emulant els errors i la covardia de Puigdemont. Això està vist per a sentència i ja hi ha poc més a dir.
L’abstenció posa entre parèntesis qualsevol mena de xantatge i resulta un acte plenament cívic que contrasta amb l’antipolítica militant dels partits
Durant molts anys, el vot ha estat la metàfora més eficient del sobiranisme. Ho va ser quan tres o quatre plomes del país començàrem a inocular la idea d’un referèndum d’independència (i la majoria dels polítics, periodistes i autoritats acadèmiques de Catalunya ens tractaven de sonats), però també quan vam apostar per la CUP per recordar a Artur Mas que la seva frivolitat d’astúcia tenia un límit o per Esquerra quan tocava engreixar la panxa de Junqueras per tal que molts dels seus electors veiessin que, per molta retòrica incendiària que vomités, acabaria venent-se la paradeta per quatre duros. Jo que vaig afavorir i promoure tot això que us conto (fins i tot en temps en què si esmenaves la conducta dels presos polítics a les tertúlies, els companys t’acusaven a la cara de mala persona), crec que la força del vot ha perdut qualsevol capacitat de transformació possible.
Ara que els polítics fan campanyes sense votants (fixeu-vos també en els espots electorals del processisme; la gent no hi apareix ni per casualitat), és l’hora de tornar-los la jugada amb l’abstenció. Deixar de votar els polítics que han incomplert tots els mandats populars d’ençà de l’1-O no és només un acte de justícia retributiva perfectament equitatiu. També és una forma de fer veure als partits que la lluita independentista pot continuar malgrat la seva traïdoria. Ara com ara, abstenir-se de votar és un acte molt més poderós que posar-se una pinça al nas o acudir a les urnes perquè l’alcaldable Josep Maria és molt bon nano i resulta que ens ha promès una piscina municipal la mar de necessària en temps de canvi climàtic; l’abstenció posa entre parèntesis qualsevol mena de xantatge i resulta un acte plenament cívic que contrasta amb l’antipolítica militant dels partits.
Entenc que sigui difícil digerir que es pot fer política sense els camins tradicionals de la seva expressió i també que visquis amb dolor quedar-te a casa quan t’has trencat la cara, literalment, per l’existència de les paperetes. Però si t’importa el sistema democràtic, no pots continuar fent costat a una gent que, d’una manera prou visible, prefereix no mirar-te als ulls i continuar parlant sola. Sé que fa mal, però tot el que val la pena també implica alguna fiblada.