Viure en temps institucionalment més tranquils, no vol dir viure en temps políticament més avorrits. Nou curs. A la UE, vivim en una continuïtat de perfil polític baix; a l’Estat seguim dins una doble polarització amb diverses derivades: entre un govern central amb una precària situació parlamentària i una oposició de dretes molt crispada, així com en una renovada tensió nacional-territorial, que ha trobat en la crisi del model de finançament una àncora de fixació profunda de resultats molt incerts.

En el context de Catalunya, seguim amb les dues carpetes obertes, la de la repressió de l’Estat i la de l’autogovern/autodeterminació. De moment, hi ha més soroll que novetats pels futurs llibres d’història. Tenim un nou govern de la Generalitat presidit per un polític socialista, Salvador Illa, protagonista d’escenes prèvies de les quals potser avui se’n penedeix, com anar del bracet amb PP, Vox i Cs en manifestacions anti-Procés, haver manifestat que l’aplicació de l’article 155 s’havia d’haver fet abans del que va fer el govern Rajoy, emprar un bilingüisme poc congruent amb el catalanisme històric que fins ara han defensat tots els presidents de la Generalitat i fins i tot el PSC, etc.

I l’oposició? Centrant-nos només en la de caràcter independentista, en els propers mesos assistirem a una sèrie de “resets” congressuals, probablement no gaire aprofundits, per tal que, tant partits com organitzacions civils, tractin de trobar mapes, brúixoles i lideratges pels temps que venen. Tots ells, especialment, Junts, ERC, la CUP i l'ANC (Òmnium més de tant en tant) han demanat hora al divan del psiquiatre. D’on vinc? On vaig? Com hi vaig? Què faig? Qui soc? Qui mana? ERC és, crec, el partit més necessitat de renovació de lideratges. Deixem-ho aquí.

En aquesta legislatura, probablement, destacaran dos temes estrella: finançament-inversions i llengua. En el primer, l’Estat ho té cada vegada més difícil per seguir enganyant. És el que tenen els números i la història recent. Es veu de lluny si els càlculs són fal·laços o falsos. L’actual model espanyol de finançament és el que va contra la igualtat, l’equitat, la solidaritat i l’eficiència. Tot un rècord sistèmic! Ataca directament el conjunt dels ciutadans de Catalunya, País Valencià i les Illes.

Les fórmules per aconseguir un autogovern/autodeterminació existeixen. Només cal saber on buscar-les en el mapa de la política comparada de les democràcies plurinacionals i voler-les implementar.

Sobre l’acord d’ERC i el PSOE: recollir els impostos estaria bé, però el més decisiu és què se’n fa un cop recollits. De nou el cafè per tothom. Resulta obvi que l’Estat ha d’augmentar els recursos destinats a les autonomies. Però d’entrada ja es veu que l’Estat pot fer trampes, com a mínim, en quatre coses: en el càlcul dels serveis que presta en el territori; en la quota de “solidaritat” o grau d’anivellament, fins i tot el principi d’ordinalitat pot tornar a saltar pels aires; en el disseny i implementació de l’Agència Tributària catalana; i en la distribució autonòmica, fent que els criteris emprats segueixin essent parcials, arbitraris i opacs, malgrat que es parli constantment de “transparència”. En l’àmbit de les inversions i les infraestructures, el que compta, és clar, és el pressupost executat, no el “previst” en els pressupostos, el qual forma part de la demagògia retòrica del govern central.

En l’àmbit de la llengua catalana, les actuacions han de ser molt contundents, ja que en cas contrari el retrocés en el seu ús s’anirà consolidant i desenvolupant. Cal oposar-se a la patent de cors invasiva dels tribunals, prendre mesures legislatives per impedir-la. Una llengua minoritzada només es defensa si es converteix en una llengua necessària, imprescindible a la pràctica. Si segueix essent una llengua prescindible, tal com incentiva l’actual model lingüístic, la seva desaparició en l’ús social constitueix una crònica anunciada. Per exemple, cal assegurar la defensa i promoció dels drets dels catalanoparlants en el comerç, la restauració, el funcionariat, l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc. Aquests drets han d’estar no sols garantits, sinó desenvolupats en termes de futur. I aquí una urgència de país és disposar de totes les competències, inclosa la capacitat normativa plena, en matèria d’immigració. Les comunicacions i les rodes de premsa de les entitats públiques cal que siguin només en català (i en el seu cas en anglès). En definitiva, cal defensar la llengua catalana de la “tirania de la majoria constitucional” i de la “tirania del mercat”.

A escala de política general, aquesta legislatura recuperarà lògiques i retòriques dels anys vuitanta i noranta, quan la manca de congruència entre una societat que és plurinacional i un Estat que no ho és, volia canalitzar a través de reformes estatutàries, “terceres vies”, federalismes, etc. Ho recorden? El fracàs d’aquesta perspectiva després de la sentència del TC de l’any 2010 va consolidar l’augment de l’independentisme i el Procés.

Però els temps mai retornen igual. La càrrega de la prova que en aquesta nova etapa actual Catalunya encarrila el problema polític de fons que té amb l’Estat, la té l’actual govern de Salvador Illa. I, indirectament, ERC a través de l’acord signat. Si el PSC segueix, com és previsible, actuant com una mera delegació territorial del PSOE, el fracàs és segur. Resultarà curiós comprovar com el PSOE gestiona la lògica repressiva de, per exemple, Marlaska i els tribunals espanyols, amb les negociacions que es fan a Ginebra amb Junts sobre autogovern i autodeterminació. Sembla que parlem de partits socialistes de dos estats diferents. La racionalitat analítica apunta a un escepticisme de resultats en relació amb el paper del PSC, basat en les experiències anteriors, els incompliments pràctics i la manca de credibilitat del PSOE en el moment de complir acords polítics.

Probablement, d'aquí a poc temps, retornarem a la sínia catalana contemporània, ja saben, la disjuntiva que, o es fa una reforma en la línia dels estats plurinacionals, que implica una molt improbable i profunda reforma constitucional espanyola (una segona transició), o la via és, de nou, la de la independència. I tornarem a començar, però d’una manera diferent. No s’estranyin si en aquesta etapa torna a reviscolar una nova versió del projecte “Galeusca” des dels partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia per tal de plantejar conjuntament reformes parcials del sistema polític en un sentit plurinacional.

Sembla que així, com cada generació descobreix alguna versió del “socialisme” davant de les injustícies socioeconòmiques del món, cada generació “local” ha de descobrir el federalisme o similars com una via per tractar d’aconseguir un autogovern/autodeterminació que canalitzi el problema irresolt que arrossega Espanya de justícia nacional-cultural, com a mínim des de l’època contemporània. Un Estat que mostra una impotència i manca de voluntat en el moment de trobar fórmules d’acomodació del seu pluralisme nacional intern. Però les fórmules existeixen. Només cal saber on buscar-les en el mapa de la política comparada de les democràcies plurinacionals i voler-les implementar. Però les cultures polítiques dels partits espanyols (de dretes i esquerres) ho fa pràcticament impossible. Tot els ve gran. Les idees i les institucions. Al revés de l’imperi que van tenir i que ha desaparegut.

En fi, que seguim estant aquí, amb els nostres anhels i els nostres déjà-vu. Que tinguin un bon curs.