"Ponsatí marca el camí!"

Ras i curt ‘Ponsatí marca el camí!’. La frase és del diputat Albert Batet, de quan Ponsatí conjugava el ‘putaerc’ amb entusiasme i per aquest motiu, per al món de Waterloo, era exemple i referent. Tampoc no era ben bé un far a seguir perquè la Ponsatí, de tant en tant, en deia alguna (‘anaven de catxa’) que deixava en entredit l’ortodòxia del legitimisme.  Alhora, valgui la redundància, també era la via per tenir distreta una parròquia davant la inoperància del Consell del Legítim, que s’erigia com a veritable govern dels veritables indepes per a la independència. Però que a l’hora de la veritat ni cinc. Perquè era, precisament això, un ens de servei i culte messiànic. Principi i final, de tot. Recordem que es va arribar a dir que el carnet, onerós, de membre del Consell era la transmutació de la papereta de vot de l’1 d’octubre. Les hem dites tan grosses que ara fa certa vergonyeta de recordar. 

Val a dir que Batet no és qualsevol. Tampoc no és un Giró o un Rull. Era i és un integrant destacat de la guàrdia pretoriana de Waterloo, selecte club apostòlic. És ell qui verbalitza la moció de censura encoberta contra Pere Aragonès que dinamita el Govern i també era ell qui havia de substituir en la Vicepresidència Puigneró, l’impulsor de la NASA catalana, que no feia el pes com a contrapès al Govern. 

El més audaç i valent de Ponsatí i Graupera és el seu gest de desafiar un món que els hauria acomodat durant anys d’haver-ne seguit sent còmplices

Batet també és dels que es mostrava exultant després de la vergonyosa xiulada —acompanyada de tota mena d’insults— contra Carme Forcadell en l’acte del Consell del Legítim per commemorar el cinquè aniversari de l’1 d’octubre. L’espectacle més trist i sectari dels darrers anys. No tothom va respondre igual, certament. Ni en Rull ni en Giró van somriure davant aquell esperpent. Tot el contrari, van sentir pena i vergonya. Però en Rull i en Giró són una altra cosa. També humanament. Si tot fossin Rulls o Girós, es podria recosir tot el que s’ha esberlat. 

Ara, en canvi, Ponsatí ja ha passat a ser tractada de timorata pels mateixos que aplaudien el seu tremp i valentia. Per exemple, l’amic Toni Comín en una recent entrevista orgànica. El que ara, sobtadament, li retreia l’eurodiputat és haver trepitjat Catalunya gràcies a la derogació de la sedició. Aplaudit en el seu dia per ell mateix. El que significa, en la semàntica patriòtica del legitimisme, no haver mantingut la posició. Val a dir que tota la justificació és complexa d’entendre. Per a ments avançades. Tanta giragonsa fa que no saps si ho estàs veient del dret o del revés. Perquè en la mateixa entrevista se’ns explicava que el més important és ‘la seguretat’. Això és, poder tornar a Catalunya emparats per la legalitat. És a dir, que no els puguin trincar. La qual cosa, òbviament, és humanament comprensible. De fet, és l’estratègia dels darrers set anys. Esgotada ja la judicial, anaven mal dades, la carta que s’ha jugat és la de negociar i pactar amb el PSOE un retorn d’impunitat. A canvi d’investir Pedro Sánchez. Si ho arriben a seguir fent els republicans en solitari, hauria estat, pel cap baix, una evidència més de la rendició de Junqueras i els seus. Però com que el Legítim hi va veure la via per tornar a casa, ha passat a engruixir el jugadamestrisme. El que abans era propi de rufians, ara és política d’estadistes.  

L’episodi més valent que ha protagonitzat Clara Ponsatí no ha estat tornar a trepitjar Catalunya gràcies a la derogació de la sedició pactada pels republicans. En això té raó Comín. El més atrevit, s’havia de tenir ovaris, va ser rebentar en directe la roda de premsa de Waterloo per denunciar la farsa i la inconsistència de tot plegat. Aquesta és la ruptura definitiva amb el teatre de Waterloo. Al que certament, Ponsatí, s’hi havia prestat durant anys. A consciència o amb una dosi d’ingenuïtat? Aquesta és una pregunta que només ella pot respondre amb sinceritat.  

Ara Ponsatí i Graupera s’han llençat a competir en una cursa electoral que els ha agafat en calçador. I en què el seu adversari, electoral, és l’enèsima candidatura que intenta fer veure que no és el que és. Messiànica com aquella d’Artur Mas de 2012. Idòlatra. Ara, sublimant el cabdillisme. Ja no venem cap viatge a Ítaca. Ara, estem pel referèndum pactat com a prioritat. Ja no festegem cap via insurreccional que mai no van ni remotament pretendre posar en marxa. Ara tot es fonamenta en una restitució personal. Tan senzill com això. No hi ha res de profund, ni de sòlid, ni d’èpica de país. És, fins i tot, per tot que el que s’havia arribat a dir, sòrdid. En particular quan recordem aquella nit d’estampida, aquella nit que encara ens pesa, de tocar el dos a la francesa. 

El més audaç i valent de Ponsatí i Graupera és el seu gest de desafiar un món que els hauria acomodat durant anys d’haver-ne seguit sent còmplices. Aquí rau el valor del seu gest, de la seva aventura que té un xic de temerària, però també, en aquest punt, de respectuosament admirable.