Com dèiem, aquest moment polític va sobre què pot oferir Espanya i no sobre quin dia marxem. Com dèiem, ja en època de Quim Torra es va inaugurar la dinàmica de diàleg amb l’Estat espanyol per a abordar un conflicte polític que, com tot conflicte polític, en algun moment passa per la negociació (i en algun altre, evidentment, per la unilateralitat). Ens trobem en temps de negociació, no pas des de la taula de diàleg d’ERC, sinó des del Palau de Pedralbes de Quim Torra, amb polèmica floral inclosa. Una cosa és com s’ha gestionat aquest diàleg fins ara, on clarament la ponsètia vermella s’ha imposat sobre la groga mitjançant reformes penals tramposes i indults a la intel·ligència, i una altra com s’està gestionant en aquest moment: cobrar per avançat, donar proves de fiabilitat i posar-hi el segell del registre. Amb la pilota llençada, a més, cap a Europa: Catalunya també és un conflicte europeu, ells sabran si volen ajudar a resoldre’l.
Una prèvia: en el moment processal actual, el govern espanyol en funcions no té la facultat d’impulsar lleis ni d’aprovar Reials Decrets. Ni tan sols ara, amb les cambres constituïdes. Se li pot demanar, és clar, com se li pot demanar la lluna, però no pot. Com que no pot, perquè seria profundament antidemocràtic, la part catalana tenia dues opcions: enviar-nos a eleccions d’entrada, o bé fer un gest. Un gest que no és el de parar la mà, sinó el de parar l’orella: puix que parla en castellà, vejam què diu. El govern espanyol poca cosa pot dir encara, d’acord, però la cambra, un cop constituïda, sí que pot dir coses. Dit d’una altra manera: pot fer lleis. Ara es pot començar a parlar de canvis legals, i no només d’enviar sol·licituds al Consell Europeu o d'anunciar canvis lingüístics o comissions al Congrés, que són actes formals o de tràmit. I després? Doncs més endavant, amb el debat de la investidura suposadament resolt (o no, perquè aquí és on veurem realment de quin color són les ponsèties), el govern espanyol podria fer decrets i governar. No abans. Per tant, calma. Calma per als d’allà, i lectura per als d’aquí. I per als qui no volen llegir, ja provarem de ser didàctics. Cap problema.
Aquest moment polític va sobre què pot oferir Espanya i no sobre quin dia marxem
El risc és evident, i el comparteixo: potser hi ha una determinada voluntat d’oferir un nou “encaix” a Catalunya i això no és el que volem els independentistes. Queda clar el risc. Queda tan clar que, per això, els condicionants de l’amnistia i l’autodeterminació no es poden rebaixar en cap cas. La meva condició personal: jo no donaré suport a res que no assenyali clarament la porta de sortida. Aquest és el meu límit personal, inamovible i a l’expectativa. Sobre el que succeeix en aquest instant mateix, el que puc dir és que aquestes dues idees formaran part de la negociació seriosa i, per tant, ja no estem parlant de cap reforma estatutària, o competencial, o penal. Un parèntesi aquí: sobre els assumptes penals del futur, és a dir, sobre allò que hem de considerar delicte o no, ja se n’han ocupat organismes com el Consell d’Europa i ja se n’acabaran d’ocupar els tribunals europeus. Això ja no fa patir: convocar un referèndum és tan poc delictiu com proclamar la independència i, per tant, això es pot fer demà mateix. Una altra cosa és el context en què ens trobem, i què té sentit ara. Pel que sembla, hi ha un possible govern espanyol, amb presidència de torn a la UE, necessitat de suports de Waterloo. Per entendre'ns: si al Palau de Pedralbes es parlava de “seguretat jurídica” i no de Constitució espanyola, cal tornar el marc de la negociació a aquesta terminologia inicial. Els tractats internacionals i el dret europeu, no pateixin, ja donen prou seguretat jurídica a les nostres aspiracions i ja són vigents. Només cal fer que Espanya els compleixi. D’això estem parlant, i no d’una altra cosa.
El fracàs d’aquest diàleg deriva, a curt termini, en eleccions espanyoles. Molt a tocar de les europees. Fregant les catalanes, que és on, si convé, es podrà donar aquesta fase per acabada i començar-ne una de nova (més fonamentada en el dret a la unilateralitat). Per tant, les opcions són les mateixes que l’any 2017 i toca a Espanya moure fitxa. Les coses es poden fer bé o malament, però, per poder jutjar-les, abans cal fer-les. I ja se sap que hi ha “dos tipus d’homes: els que fan les coses i els que les critiquen”. Llegir Pla, citar Pla, de vegades pot ser profundament edificant.