Rosanvallon. De Pierre Rosanvallon són la majoria d’idees que us vull exposar. Concretament del seu llibre Le siècle du populisme. Em va semblar que, per parlar d’aquest tema amb menys frivolitat que la que requereix el moment, era bo llegir algun expert politòleg, millor si era francès i del collège de France. Coneixedora de la passió compartida per tot el que ve de França, la meva politòloga de capçalera, l’Astrid Barrio, me’l va recomanar. Citar les fonts, encara que sigui en un article d’opinió, pot no ser una mala idea, sobretot quan vivim a les portes d’un nou paradigma, el populisme, segurament no tan nou com sembla.
Acostumats, com estem, a viure en democràcia, ens pensem que aquesta és una situació normal. I no ens adonem que no només vivim una excepció, sinó que és una mena d’excepció particularment bondadosa. Tenim escoles gratuïtes, sanitat gratuïta, carreteres gratuïtes i, encara que amb llistes d’espera, residències gratuïtes. Gratuïtes perquè les paguem entre tots. Vivim molts més anys que qualsevol dels nostres avantpassats, viatgem molt més que ells i ja fa unes quantes generacions que no sabem de primera mà què és una guerra (unes cinc, si conto a partir del meu net). L’Europa dels 27 viu des dels inicis del segle XXI un moment cínicament dolç, perquè s’està quedant sense nens i s’omple de nouvinguts, i perquè no sap del cert com gestionar l’immens poder d’uns estats veïns agressius, com els d’influència islàmica, l’antiga mare Rússia i les, malgrat tot, econòmicament pròximes, Xina i Índia. Europa pretén evitar, esperant que passin de llarg o que es dilueixin, l’arribada al poder dels populismes d’extrema dreta, que per als europeus representen el malson de Hitler, Mussolini o Franco. L’amenaça creix, entre altres països, a França, Espanya, Itàlia, Alemanya i Àustria, mentre que es consolida amb Trump als Estats Units, avalat (no el perdem mai de vista) per un omnipotent i visionari Elon Musk.
El populisme, un cop instal·lat, no té aturador
Per això és important entendre com ens presenta Rosanvallon algun dels mecanismes recurrents del fenomen populista, molt present des de sempre en la política. El primer és la recerca de la via directa líder-poble. El concepte de poble com un tot permet simplificar el discurs i buscar complicitats directes. Permet, per exemple, un “ells” i un “nosaltres” sobre els quals construir fàcilment un relat racista sense dir-ho. Permet també atacar el concepte de “casta” dominant, i obliga a prendre-hi partit a favor o en contra. Permet tractar la “classe política” com un tot diferenciat. Permet, en definitiva, identificar un enemic comú.
Un segon mecanisme molt emprat pels populismes és conseqüència d’aquesta idea de poble com a subjecte indivisible: el rebuig de la idea dels partits polítics com a eina de representació. Els populismes defensen els referèndums directes, binaris, generalment de ratificació de les propostes del líder. Els electors estan relegats a la categoria de “followers”. Per això l’arribada de les xarxes socials com a eina d’expressió col·lectiva ha permès, entre altres factors, el ressorgiment del populisme. No hi ha contingut complex en les expressions dels líders. Tot ha de ser exposat de manera senzilla i demana el sí o no, el like. D’aquí se’n deriven les crítiques recurrents als mitjans de comunicació. Tot el que sigui pluralitat d’idees, confrontacions d’arguments, debats públics es considera una manera d’atacar la veritat de les idees del líder.
El tercer mecanisme es veu ara ja prou evident: la figura omnipotent del líder. Els líders populistes acaben sempre identificant els seus interessos amb els del poble unificat: “El poble soc jo”, “l’estat soc jo” o “jo soc la veu del poble”. Tenim tants exemples pròxims en la història europea que no cal que hi insisteixi.
El quart mecanisme també corol·lari dels anteriors és la defensa d’una política econòmica proteccionista: America first. El que entenem per nacionalismes excloents que porten a qüestionar la necessitat d’una Europa unida. I el cinquè mecanisme és el recurs permanent a l’hora d’argumentar els sentiments i les passions.
M’aturo aquí per deixar-vos pair el que probablement ja teniu al cap: com ho fem per combatre aquests mecanismes? Doncs, no és fàcil. Si ho fos, ja fa temps que la democràcia seria, inqüestionablement, el règim més emprat per organitzar-nos. Implica involucrar-nos en la vida política: documentar-nos bé, admetre’n la complexitat, debatre’n les idees i ser proactius participant-hi, dedicant-hi temps i paciència. Vol dir també acceptar que s’imposin altres idees i continuar defensant les pròpies. El que no acaba d’explicar clarament Rosanvallon, perquè li caldria un altre llibre, són les conseqüències desastroses dels populismes. Quan guanyen esdevenen dictadures sovint destructores. La deriva populista ha generat odis, guerres, mort i misèria arreu. Potser que ens hi mirem una mica a l’hora de practicar un abstencionisme mental i electoral que regala el poder al populisme. El populisme, un cop instal·lat, no té aturador.