Per estigmatitzar el populisme com a moviment suposadament "feixista", hauríem de valorar com està influint realment en la vida dels ciutadans quan arriba al poder. Per a això ens haurem d’esperar una mica. No sabem si actuaran antidemocràticament, com va passar als anys trenta del segle passat, i quan vulguem avaluar-ho, ja serà massa tard. Però sense veure com governen, ens precipitarem comparant-los sistemàticament amb el feixisme Italià de Mussolini o el nazisme de Hitler. Repetir mil vegades que els populismes d’extrema dreta són feixistes, més enllà de ser una eina de publicitat negativa, no aporta arguments sòlids. Hem de trobar altres idees per contrarestar l’efecte provocador de les seves directíssimes i senzilles diatribes polítiques sobre problemes complexos, irresolts, greus, impopulars i, per això, sovint sense resposta clara per part dels partits tradicionals, com per exemple la immigració. Mentre no governin, als populismes se’ls podrà acusar també de no saber governar, de falta de realisme. Però… i quan governen? Sobrevolem un parell d’exemples, molt precàriament, a veure si hi trobem alguns indicis de dictadura i totalitarisme. Ens endurem sorpreses que ens faran reflexionar?

Sense entrar a valorar els populismes que han esdevingut dictadures a països de feble tradició democràtica, com la de Maduro a Veneçuela, fem un cop d'ull amb total prudència i humilitat al cas de Milei a l'Argentina i al de Meloni a Itàlia. Trump no m’hi cap perquè encara no tinc clar com definir-lo. Crec que Trump inaugura una nova era als Estats Units. És l’arribada de l’imperi a Roma, on manen els que controlen les peles i els exèrcits. Trump i els grans empresaris se serveixen del populisme, però van més enllà. No es poden ficar en el mateix sac. Mireu qui són els secretaris (així anomenen als ministres els americans) i veureu que són majoritàriament multimilionaris. Increïble, oi? L’Europa dels estats ens té acostumats a l’exercici del poder per part de la classe funcionarial. En el millor dels casos, són com els meus admirats "enarques" francesos (de l’ENA o École Nationale d’Administration), fills d’un duríssim sistema piramidal de formació, on els millors estan destinats a governar.

Repetir mil vegades que els populismes d’extrema dreta són feixistes, més enllà de ser una eina de publicitat negativa, no aporta arguments sòlids

Tornem a Milei i l’èxit de la seva lluita contra la inflació. Un any després de la seva arribada al govern de l’Argentina, amb un pla de xoc contra la inflació, es pot dir que ho ha aconseguit. Amb una rebaixa de la despesa pública de més d’un terç, ha convertit la inflació del 25% del desembre del 2023 en un 3,4% del desembre del 2024. També ha aconseguit mantenir una paritat amb el dòlar i evitar la hiperdevaluació. Això sí, portant els llindars de la pobresa a xifres de més del 50%, molt inquietants. El seu populisme econòmic està afrontant el gravíssim problema de la inflació, que, per inacció, pot dur a extrems més que desastrosos. Hi ha un problema i s’hi aplica una solució. No sabem si és la bona, però la complexitat no pot ser una excusa per no fer res.

I si anem a Meloni, passa alguna cosa semblant. El seu populisme estabilitzador sembla que li permetrà acabar el mandat com a primera ministra, emulant el rècord del seu padrí polític Berlusconi. Itàlia té una mitjana de prop d'un any en la permanència dels governs. Mentrestant, Meloni ha anat rebaixant el seu to dialèctic, aliant-se amb qui ha calgut per donar estabilitat i presència a Europa, i fent de pont entre diferents faccions de la dreta europea tant com ha pogut. Manté, això sí, una aferrissada lluita contra la immigració il·legal, sense l’èxit que ella voldria, però amb una tenacitat tant lloable com discutible. Si almenys ens atrevíssim a discutir-la més enllà del "bonisme", potser trobaríem camins de solució a les arribades massives sense control de la immigració.

No podem treure gaires conclusions sobre aquests dos governants populistes, perquè no tenim cap certesa de com evolucionaran. Podem dir que, per ara, s’han comportat intentant dur a terme programes amb visions d’extrema dreta sense representar més que una opció diferent de l'apatia política davant la complexitat de problemes com la immigració o la inflació. És a dir, per rebaixar la inflació, calia que arribés un candidat populista per emprendre mesures antiinflacionistes? I si calia atacar el problema de la immigració il·legal, calia que arribés un candidat populista per emprendre mesures legals contra la immigració il·legal? No hi havia una solució no populista? Era Joan Fuster qui deia que "la política, o la fas o te la fan". Si les forces no populistes no fan política amb els temes que preocupen, vindran els populistes i la faran. I si resulta que la fan guanyant unes eleccions, no podrem democràticament dir res. El problema és que quan guanyin els populismes, correm el risc de deixar de ser una democràcia. Estem disposats per inacció política a jugar-nos la democràcia?