Tenim por o bé estem desencantats. Potser és normal que sigui així, perquè després d’una dècada d’empènyer per aconseguir la independència o, si més no, l’exercici del dret d’autodeterminació, el 27-O va resultar un fiasco. Des d’aleshores, els discursos autodestructius, i fins i tot sàdics, s’han atrinxerat en les xarxes socials per fustigar tot el que es mou. Es barreja tot, com si l’acció política d’Esquerra o de Junts fos idèntica. Està clar que no ho és. De la CUP, ja ni en parlo perquè, sorprenentment, ha deixat de tenir cap mena de protagonisme. És curiós el silenci dels que més van condicionar el procés, de tal manera que van carregar-se el lideratge d’Artur Mas, van imposar a Carles Puigdemont el referèndum a canvi d’aprovar-li els pressupostos i van tombar la investidura de Jordi Turull el dia abans que reingressés a la presó. Tot plegat una sèrie de jugades mestres. És un dels casos més estrafolaris que s’han vist mai de gestió del capital polític. Hi ha un tipus d’esquerra alternativa que només llueix quan el temporal de mar els dona una oportunitat d’aparentar ser un salvavides. En temps de calma, la retòrica s’ho menja tot, i llavors és quan es diuen coses com ara que l’amnistia enterrarà en calç viva l’octubrisme.

Hi ha polítics que viuen en un món de meravelles, menystenint una dada incontestable, que no es vol assumir: que avui els tres partits independentistes només representen el 28% del cos electoral, almenys després del 23-J. Traduït a les urnes això vol dir, incloent-hi el PDeCAT, 985.998 vots, molt per sota dels 2.044.038 de persones que van votar sí a la independència l’1-O. Els errors es paguen cars electoralment. La crisi dels partits no significa que el moviment independentista estigui delmat. A Escòcia està passant un fenomen semblant. L’SNP acaba de perdre una elecció parcial (58,6% dels vots per als laboristes i només un 26,6% per a l’SNP), a conseqüència de molts factors, entre els quals destaquen la derrota del referèndum de 2014, la inviabilitat de convocar-ne un altre, un lideratge feble (Humza Yousaf no té el carisma de Nicola Sturgeon, ni de lluny) i el desgast de tants anys al poder. Coincidint amb aquesta derrota, un sondeig assenyala que un 45% dels escocesos votaria que sí a la separació i un 41% que no si se celebrés avui un nou referèndum. Paradoxes de la partitocràcia. L’abstencionisme independentista a Catalunya és també un símptoma de la crisi dels partits, però no tant del moviment.

Esquerra i Junts són partits que tenen vocació de governar, cosa que la CUP només ha demostrat en alguns ajuntaments, i actuen diferent dels anticapitalistes. La lògica de republicans i juntaires és constructiva. Algunes persones redueixen l’esperit “governamental” dels partits, diguem-ne, tradicionals o majoritaris a l’ànsia de poder del seu grup dirigent. Em sembla un argument tan simplista que no caldria ni aturar-s’hi. Però fem-ho. És cert que el poder s’acumula a les mans d’una elit privilegiada, però negar l’idealisme dels dirigents independentistes em sembla populista. Un recurs retòric que es beneficia de la crisi de la representació política a escala mundial. Només cal veure què acaba d’ocórrer als EUA amb la destitució de l’speaker (president) de la Cambra de Representants, el republicà Kevin McCarthy, arran de la moció presentada pel “camarada” de partit Matt Gaetz, adscrit al corrent trumpista. Els partidaris del nacionalisme MAGA (Make America Great Again!), reben el suport d’un segment de la població que se sent enganyada per les elits. Malgrat les diferències, perquè el context és un altre, i les raons, també, els que avui donen com a solució aixecar la DUI com si res, com si fos bufar i fer ampolles, menystenen la realitat que el PSC (34,49%), Sumar (14,03%) i el PP (13,34%) han passat per davant d’Esquerra (13,16%) i Junts (11,16%). En boca de segons qui, la DUI forma part del populisme, tipus Sílvia Orriols, que dona solucions irreals a problemes ben reals. No intento desqualificar ningú. Només apunto que el tomb en contra de l’independentisme és constatable i que cal saber aprofitar les oportunitats precisament en els pitjors moments.  

Tot i que és impensable tornar a la situació del 2017, és clar que la DUI, la possibilitat de proclamar-la, és irrenunciable per a algú que sigui independentista de debò. No comparteixo el parer dels que renuncien a la independència perquè no van aconseguir-la després d’una dècada de perseguir-la. No som davant d’una segona “traïció dels líders”, com denuncià Xirinacs referint-se als de la transició de finals dels anys setanta. Així i tot, l’acció política d’ara, quan és evident que l’independentisme no està en les millors condicions, ni electorals ni per la capacitat de mobilització d’abans, no pot consistir a debatre si la solució és aixecar la DUI o repetir-la. L’any 2017, l’estat va poder aturar l’onada independentista amb una repressió implacable. Encara dura, tot i que estiguem en una situació idònia per negociar una amnistia. Per tant, cal plantejar-se què fer, més enllà d’entretenir-se a escriure piulades per tal d’atribuir als uns o als altres, però mai a nosaltres, la responsabilitat de per què no es va assolir la victòria. Es pot fer política i ser pragmàtic sense haver de renunciar a les conviccions. El que estaria bé fora no enganyar ningú amb el pretext que uns altres ens van enganyar el 2017. Com tampoc devia enganyar l’actual presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, quan fa dos anys apostava per reformar la Constitució espanyola a través del Parlament de Catalunya en un article publicat a El Nacional. Llavors ella també era favorable a l’amnistia, fins al punt de participar en diverses comissions jurídiques que l’estudiaven. Què ha canviat? Suposo que les ambicions.

L’acció política d’ara, quan és evident que l’independentisme no està en les millors condicions, ni electorals ni per la capacitat de mobilització d’abans, no pot consistir a debatre si la solució és aixecar la DUI o repetir-la

Diré una cosa que és evident, però l’exposaré sense ànim d’ofendre, sinó perquè em servirà per explicar les diferències que es poden observar entre l’acció política d’Esquerra i la de Junts. Clara Ponsatí va retornar a Barcelona, i va ser-hi detinguda, acollint-se al mateix benefici legal que havia portat Meritxell Serret i Anna Gabriel a presentar-se davant el Tribunal Suprem de Madrid. La diferència entre l'eurodiputada de Junts i les militants d’Esquerra i de la CUP va ser de mètode. D’actitud, perquè Ponsatí va voler demostrar alguna cosa i convertir la seva detenció en un acte polític. És evident que Ponsatí volia donar al seu retorn el to de desobediència que és propi de l’octubrisme. Va venir a dir: no ens pensem rendir, i no us ho posarem fàcil, però aprofitarem qualsevol escletxa per continuar lluitant. Ponsatí va enfrontar-se al relat de la derrota amb un gest que, vistes les reaccions unionistes, va tenir el seu efecte i va animar la tropa independentista. Serret i Gabriel van transmetre una sensació de submissió i derrota que va ferir moltes sensibilitats. A mi el gest de Ponsatí em va agradar, si bé hauria oposat més resistència a la detenció. Així doncs, per què ens ho hauríem de plantejar d’una manera diferent davant de la possibilitat d’acordar una amnistia amb Pedro Sánchez? Com defensava Germà Bel en un dels primers articles després del seu retorn als mitjans de comunicació, s’ha de garantir que els acords siguin irreversibles. I posava l’exemple de l’amnistia, que encara que el Tribunal Constitucional la declarés inconstitucional al cap d’uns quants anys, els efectes de la nul·litat molt difícilment podrien fer-se retroactius. L’oficialitat del català a la UE —per oposició a l’ús del català a les Corts, que és un acord més volàtil—, també seria irreversible perquè, un cop aprovada, la dificultat de reformar procediments administratius en les institucions de la UE és altíssima.

Les diferències entre les estratègies d’Esquerra i de Junts també es poden veure en aquesta lluita per l’oficialitat del català a Europa. Per un costat, els republicans reivindiquen l’ús del català al Parlament Europeu i, per l’altre, des de Junts defensen l’oficialitat global del català a la Unió Europea. No és una discrepància que tingui poca importància, ja que la proposta d’Esquerra és reversible i, en canvi, la proposta de Junts cau dins de la irreversibilitat que demana Bel. L’estiu del 2022, Esquerra va obtenir el compromís de la Moncloa que Espanya sol·licitaria que es pogués fer servir la llengua catalana al Parlament Europeu. La realitat és que la demanda està encallada a la mesa de l'Eurocambra des de fa més d'un any i ara, diuen des de Junts, en el nou context polític no té cap sentit forçar una oficialitat restringida i reversible quan es pot anar a caçar el peix gros. Defensen que conformar-se de fer servir el català a l'Eurocambra abonarà la posició dels estats reticents a incorporar més llengües i els servirà d’argument per afirmar que ja no cal aprovar-ne l'oficialitat al conjunt de la UE. Un argument pervers, certament, però que fan servir sense complexos. Els d’Esquerra assenyalen que la petició de Junts és “massa ambiciosa” i veuen que el fet que es pugui parlar català al Parlament Europeu és “molt més factible”. El pitjor gen convergent s’ha apoderat dels republicans.

Cadascú s’acontenta amb el que vol, però en fer-ho, deixa al descobert com pensa i actua. Els torno a recordar el cas de Ponsatí, Serret i Gabriel. No tinguem por. Tenim una oportunitat. Aprofitem-la de valent, sense cap altra concessió que votar la investidura de Sánchez si convé a l’independentisme. Si l’acord comporta avantatges i és sòlid, endavant. Prendre una decisió o una altra dependrà de les condicions acordades, més enllà que per a Junts pugui comportar trencar la promesa electoral de no investir Sánchez. Si el resultat és útil, aquest és l’únic sacrifici que haurà valgut la pena de fer.