"El dia que vaig néixer la meva mare va parir dos bessons: jo i la meva por". Fa 400 anys, el filòsof Thomas Hobbes parlava així d'una de les emocions intrínseques a la mateixa naturalesa humana. Molt abans, al segle IV aC, Aristòtil relacionava la por amb l'esperança de salvació, atribuint-li un significat positiu: "perquè es temi és necessari que encara es tingui alguna esperança per la qual lluitar". Tots naixem amb por, fins i tot els més valents. I a les pors innates se n'hi van afegint d'altres, les apreses. Moltes vegades, per a desgràcia del subjecte, ambdós convergeixen potenciant-se mútuament.
La por ha tingut una gran importància històrica, tanta que ha estat reproduïda als contes populars per a nens amb referències a personatges malèvols que sembraven la llavor dels terrors infantils: l'home del sac, el llop de Caputxeta, el dels tres Porquets, la madrastra... Mites, supersticions, llegendes, ficció i, especialment, religions, han alimentat tota mena de pors al sensible mapa d'emocions humà. Algunes de les pors apreheses van tenir una funció social i de protecció dels individus, com evitar que els nens es fiessin dels desconeguts. La por activa els mecanismes de defensa de l'individu i el fa estar alerta davant de perills potencials. La por és una més de les cinc emocions bàsiques i universals que van definir els investigadors P. N. Johnson-Laird i Keith Oatley: tristesa, alegria, fúria, fàstic i por, i que tan bé va saber explicar Pixar a la seva pel·lícula Inside Out.
I a les pors "racionals" o amb causa justificada s'hi sumen les fòbies i manies de tot tipus com la por a la sang, als insectes, als rosegadors, als sorolls forts i, el meu preferit, la por de volar. Entre el mite i la realitat s'hi troben pors de personatges cèlebres com Marilyn Monroe o Barbara Streisand que tenien pànic escènic. Gustave Eiffel, el dissenyador de la famosa torre parisenca, tenia por de les altures. I Walt Disney, el creador Mickey Mouse, sentia pànic als ratolins.
No ens podem escapar de la nostra pròpia naturalesa. Com a matèria conscient del nostre inevitable destí, la mort, els humans som els éssers més porucs que existeixen. Diu José Antonio Marina en la seva Anatomia de la Por que "vivim entre el record i la imaginació, entre fantasmes del passat i fantasmes del futur, revifant perills vells i inventant amenaces noves, confonent realitat i irrealitat". "Per a súmmum de mals, no en tenim prou amb sentir temor, sinó que reflexionem sobre el temor sentit, i acabem tenint por de la por, una por insidiosa, reduplicativa i sense fronteres."
Molts pedagogs contemporanis consideren ara que els contes clàssics podrien traumatitzar els futurs adults. La hiperprotecció al temor no ens ha fet més valents, més aviat sembla que la societat del segle XXI acusa una preocupant patologia de la por i els seus derivats –l'ansietat, l'angoixa o l'estrès– que són tractats i catalogats com a malalties mentals. La poca pedagogia cap a la por provoca que les persones sentin culpa o vergonya si es noten temoroses i, per no poder sentir por, sentim por de la por.
Cada dia descobreixo persones que de por al fracàs no intenten prosperar. Altres que per la por a una ruptura o un dol amorós es neguen a mantenir cap relació. Algunes les fòbies intermitents de les quals condemnen i llasten la seva vida entre caixes d'ansiolítics i consultes de psicoteràpia. Sé el que és perquè jo sóc totes aquestes persones.
Podem drogar-nos, tancar la porta amb clau, evitar anar al centre comercial, no viatjar amb avió o allunyar-nos de zones poc poblades. Podem quedar-nos a casa i no trencar mai una relació insatisfactòria per por de quedar-nos sols. Però, per molt que ho evitem, la por seguirà instal·lada en nosaltres, frontera insalvable de l'ànima. Perquè mentre hi hagi por, també hi haurà esperança.