Finalment, el papa Francesc ha decidit que les dones tindran vot al Sínode. Fa vergonyeta pensar que no era així, i em costa explicar-ho als alumnes, que no entenen res, però l’Església té els seus tempos i fins ara no s’ha admès clarament que era incoherent seguir pregonant la igualtat que ja es troba als textos fundacionals com l’Evangeli, i a tants discursos, encícliques i instruccions pastorals. No n’hi havia prou a lloar el geni femení i dir bondats de les dones, si no podíem votar en un Sínode, que és una trobada de bisbes on hi ha, també, membres experts i consultors. Aquest pas endavant, que celebro a Roma convidada a fer una classe sobre Dones i Església a la Pontifícia Universitat Gregoriana, és digne de ser celebrat. Les dones, fa poc temps, no fèiem classe a les universitats pontifícies, i encara hi ha alumnes que ho recorden. Per tant, un brindis i més dones que parlin, que ensenyin, que opinin, que decideixin i que votin. Naturalment, és un moviment encara petit, però és innegable la seva transcendència. Els motius que no hi hagués participació de la dona en la normalitat de la vida eclesial són molts. Un, i molt clar, és la por.
Pràcticament, projectem cap enfora les pors i conflictes que som incapaços de gestionar o de veure dins nostre. La manifestació externa és la descàrrega sobre un objecte o situació d’alguna cosa que neix dins nostre. Per això, les pors no són una malaltia a tractar, sinó un missatge a escoltar
En un llibre que acaba de publicar Salvo Noé, La por com a do, el Papa parla explícitament de quines pors té. El papa Francesc confessa que “la por és un sentiment”, no és una idea. “Sorgeix en mi, hi tinc una relació”. En una conversa amb aquest psicòleg li ha explicat que la por per ell és una alarma que indica perill, però creu que la por també pot ser un conseller que et mostri la dimensió de les coses. Per ser clars, si em faig esclau de la por, es pot convertir en un límit que em bloqueja i m’impedeix avançar a la vida. De fet, la persona que té por és com si es fes cops a la paret. En canvi, si sé fer servir la por per entendre el missatge que se’m vol donar, em pot servir d’ajut. La por excessiva és una actitud que ens fereix, ens encongeix, ens paralitza. Pràcticament, projectem cap enfora les pors i conflictes que som incapaços de gestionar o de veure dins nostre. La manifestació externa és la descàrrega sobre un objecte o situació d’alguna cosa que neix dins nostre. Per això, les pors no són una malaltia a tractar, sinó un missatge a escoltar. Queixar-se constantment és dolent per a la salut. Una actitud proactiva ajuda a no enredar-se en els problemes. El Papa ha trencat amb la por secular en donar veu i vot a la dona en les decisions eclesials. Perquè sap que no n’hi ha prou de ser un conseller, un assessor. El vot és performatiu, el vot és una acció que atorga poder, i no podia dividir homes i dones que havien estat comentant, treballant i proposant junts.
En la relació amb les dones dins l’Església, l’estructura ha estat massa rígida i masculina durant massa temps. És una llàstima que s’hagi perdut tant talent. Que de tants doctors com té l’Església, menys de deu siguin dones.
Hi ha hagut una por secular a la dona. La dona com a portadora del perill. La dona com a ésser histèric que trenca l’harmonia. La dona com a pràcticament un animal difícil de domar. Ha hagut d’arribar un Papa de més de 80 anys per dir una obvietat pel món, però una revolució per l’Església, i és que el vot de la dona és important, aporta, fa les coses millors. Quanta, quanta por durant massa, massa temps.