Tot model teòric, una vegada portat a la pràctica, necessàriament ha de ser sotmès a certes proves per determinar si realment funciona i, arribat el cas, també posar-lo en situacions d'estrès per determinar si és prou robust per resistir davant una situació de màxima exigència. A les constitucions, com a models d'organització estatal, els passa el mateix i, sens dubte, quaranta-quatre anys és un temps més que suficient per determinar no només les bondats i defectes d'aquest, sinó saber, amb escàs marge d'error, si és viable o no.

El que s'intuïa ja des de fa dècades ha acabat per fer-se realitat en els últims anys, demostrant-se que el sistema constitucional implantat el 1978 a Espanya era una mena de model idíl·lic, de laboratori, que va funcionar mentre no va ser ni qüestionat ni sotmès a proves d'estrès. L'inicial consens entre els vencedors i aquells que es van plegar als seus designis transicionals va ser un marc regulador vàlid en tant que les arrels mateixes del sistema no van ser qüestionades i, també, en tant que determinats dogmes constitucionals no van ser posats en dubte i hi va haver una alternança en el poder que permetia, a uns i altres, mantenir un control efectiu sobre els diversos ressorts del poder.

Superat aquest marc polític i social és quan comencen a fer aigües no només els esquemes pactats sinó, també, la viabilitat d'un model constitucional en el qual ja no hi caben tots i on molts dels dogmes inicials són qüestionats des de diferents perspectives i per diferents raons. Els exemples són múltiples i variats i només els qui s'aferren a vells i desgastats axiomes són incapaços de veure els errors del sistema i l'escassa viabilitat que, com a marc convivencial, ofereix quan les exigències ciutadanes van més enllà de l'inicialment previst o pactat.

Una Constitució que no és capaç d'arbitrar mecanismes d'equilibri entre els diferents poders de l'Estat —pesos i contrapesos— és una Constitució inviable, generadora d'errors sistèmics com els que estem veient des de fa ja anys, en què uns mantenen segrestades determinades esferes de poder perquè els altres no puguin accedir a aquestes mateixes quotes de poder a què s'aferren els primers.

En realitat, la perversió i error sistèmic provenen de no entendre que no es tracta que el poder sobre les institucions el tinguin uns o altres, sinó que es mantingui una legitimitat democràtica que emana dels ciutadans i no dels qui diuen representar-los; només si existeixen pesos i contrapesos efectius es pot parlar no ja d'una alternança en el poder, que no és més que una perversió del sistema, sinó d'una legitimitat democràtica permanent a l'exercici del poder.

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer-se trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia ens estem xocant

Que els qui tenen majoria no puguin renovar els òrgans constitucionals no és més que un exemple d'error sistèmic i que, a més, no és només producte d'un sistema constitucional malalt sinó d'una errònia comprensió de l'essència mateixa del problema i de les maneres de solucionar-lo des de la legitimitat democràtica. Amb por res no es resol.

Que hagin de ser reformats determinats delictes per impedir que des de determinades talaies del poder s'apliquin interpretacions antidemocràtiques de les normes no és més que un altre exemple d'un error, clarament sistèmic, que sorgeix a partir d'un model constitucional ideat i presentat com a modèlic, però que acaba sent incapaç de fer front a les seves pròpies disfuncions. Amb por res no es resol.

Que qui democràticament i reiterada han expressat el seu desig d'exercitar el seu dret a decidir sobre el seu propi futur acabin sent criminalitzats, no és més que un altre error, igualment sistèmic, que enfonsa les seves arrels, d'una part, en un model constitucional insensible a la pluralitat nacional existent en l'actual configuració de l'Estat i, d'altra, en una apropiació de la "constitucionalitat" per part dels qui no tenen una mínima sensibilitat democràtica que faci viable trobar una solució política a un problema clarament polític. Amb por res no es resol.

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia estem xocant. Amb por res no es resol.

Pensar que la solució al problema que viu Espanya passa per reformes cosmètiques és tant com no comprendre la intensitat i gravetat del problema o, pitjor encara, sabent-ho, no atrevir-se a fer els passos necessaris per trobar una solució radical, és a dir, aquella que impliqui anar a l'arrel del problema i no quedar-se en la superficialitat dels símptomes d'un error que és sistèmic. Amb por res no es resol.

Viure en constants crisis constitucionals hauria de ser una cosa que ens portés a pensar si el problema real és, per exemple, la renovació del Consell General del Poder Judicial, la renovació del Tribunal Constitucional, la reforma de determinats delictes, els presumptes "desafiaments independentistes", l'auge de l'extrema dreta, el segrest de les institucions per part de la dreta o si, al contrari, el problema és molt més profund... sistèmic. Amb por res no es resol.

Segurament, des d'una perspectiva intel·lectualment honesta i desapassionada (és a dir, ni partidista ni nacionalista), es podria analitzar la intensitat, profunditat i gravetat del problema i s'arribaria a la conclusió que tot informe de l'esgotament d'un model constitucional que va ser fruit del pacte, d'un pacte molt concret, però que s'ha acabat convertint en una rígida i antidemocràtica cotilla i en un autèntic inconvenient per superar la concatenació de "crisis constitucionals" que viu Espanya des de fa ja massa temps. Amb por res no es resol.

Afrontar la realitat, assumir-la i buscar solucions radicals, és a dir, que ataquin l'arrel mateixa del problema, no és tasca senzilla i, sens dubte, no és tasca apta per a polítics, sí per a estadistes que estiguin més disposats a pensar en les pròximes generacions en lloc de limitar-se a pensar en les pròximes eleccions... però el problema és doble perquè, d'una part, no es compta amb estadistes i, de l'altra, amb por res no es resol.