Hi ha moltes coses injustes al món i, per tant, des d’aquesta perspectiva aquesta és una més, però acusar el moviment independentista català de terrorisme és una de les més perverses i vils d’entre les moltes que ens podem ocupar actualment.
Clar que hi ha hagut una intenció política molt clara —amagada darrere del concepte de justícia i d’estat de dret—, en boca de l’espanyolisme per penjar l’etiqueta de violent a un moviment que s’ha definit precisament per tot el contrari. A les evidències contrastades em remeto, no pas als relats (mal)intencionats dels peons del sistema. El moviment independentista ha estat abassegador, si més no, en la seva presència al carrer, i això ha fet molta por; sens dubte. Por a més d’un o una, més dels que s'identifiquen a primera vista, més dels que pensem i no necessàriament només aquells i aquelles que se’n declaraven contraris.
Celebro que ara tanta gent afirmi que el moviment independentista català no ha estat violent i menys encara pot ser classificat com a terrorisme
Però no és el mateix tenir por, o que algú senti por davant d’una cosa, algú o un fet, i fer servir la violència. I el terrorisme es defineix per aquesta segona característica, no per la primera. Per tant, que molta gent hagi sentit por o, si més no, així ho declarava a tort i a dret per generar una imatge distorsionada del que passava, no és pas indicador que el moviment fos violent. Tampoc cal recordar que no és el mateix tenir por, que fer por; pot no haver-hi una relació directa entre una cosa i l'altra.
I de por se’n pot tenir per moltes raons diferents i davant moltes coses diferents, també davant les millors coses. Més encara si el que et veus a venir és alguna cosa que no vols, que no t’agrada o que no vols deixar que passi. Et pot passar amb una malaltia, un divorci o, fins i tot, quan canvies de casa, de feina o de país. Tenir por és legítim, té a veure amb qui ets, què sents i com passes per la vida. El que no ho és, és fer servir aquesta por per blasmar l’altre; menys encara si el que estàs fent és fer-te la víctima, per tal que l’altre no es pugui sortir amb la seva, fins i tot quan hi té dret. Autèntic joc brut! I una indignitat infame per a les víctimes reals del terrorisme!
En el judici pel Procés vam veure relats quimèrics de representants de les forces de seguretat de l’Estat per justificar la suposada por que ells havien sentit davant de la gent indefensa —moltes iaies i iaios i no poques criatures—, i així poder justificar la resposta violenta que les evidències mostren que van tenir davant les mans alçades de la gent. Una de les pitjors pàgines de la història del segle XXI espanyol, i això que encara no sabem que més ha de venir.
Celebro que ara tanta gent afirmi que el moviment independentista català no ha estat violent i menys encara pot ser classificat com a terrorisme; però no puc deixar de preguntar-me on eren fins ara tots aquells que, si més no, amb el seu silenci, van alimentar, engrandir i fer sòlida la tesi de la violència? I, el que és més important, quant els durarà la lucidesa, just fins que canviï el vent?