Quan lo juny de 2010 l'Estatut de Miravet va ser mesquinament retallat pel ribot del Tribunal Constitucional (amb la connivència moral i política dels partits majoritaris a l'Estat), los budells del volcà independentista van començar a rugir de gana. Aquella remor de fons —que l'any anterior ja havia començat a vomitar lava en forma de petita consulta a Arenys de Munt— es va convertir, dos anys més tard, en lo naixement oficial de la gran Assemblea Nacional Catalana (ANC), aquella que ens ha empès fins aquí i que, després d'una temporada adormida i malferida, ara es desperta de la mà de Lluís Llach amb esta tan necessària erupció. Perquè sí, calia una sacsada. Perquè no, no era això, companys, no era això.
L'últim jutge dels setze ha decidit tornar a arromangar-se i agafar les estirandes d'una entitat que ell mateix va ajudar a crear. Té mèrit estirar un carro que ha quedat enfangat al mig del camí i costa amunt, però algú ho ha de fer i si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba. Per tant, hi hem de pujar, al carro. Que espentejar-lo buit tampoc servix de gaire. A estes alçades de la vida i amb gairebé tot fet, lo nou president de l'ANC estaria força més tranquil jubilat, col·laborant al Senegal amb la fundació que encapçala, badant a casa seua, al Baix Empordà, o passejant-se per les vinyes que cuida al Priorat. Però no, l'emblemàtic cantautor no en va tindre prou de ser diputat, membre del Consell per la República o president del Debat Constituent, i avui torna a arrimar l'espatla. Lo seu país és tan petit que es posa altre cop al seu servei i ajorna la visita al cau de la sirena, allà en mig de la mar, perquè encara hi ha combat.
Ho fa en un moment decisiu, abans de la constitució de la mesa del Parlament de Catalunya i a les portes d'unes eleccions europees. Abans de la investidura del president de la Generalitat, després de l'aprovació de l'amnistia i passades unes eleccions catalanes que van dibuixar un panorama entre turbulent i incert, amb una majoria independentista perduda, no tant perquè la gent haja dixat de ser-hi com perquè s'ha quedat a casa, una mica farta. Passe el que passe, mos cal una ANC forta i cohesionada, que acompanye i pressione a parts iguals les institucions i partits catalans (President, pose les urnes!), que aglutine la imprescindible massa social (ara desencisada i una mica dividida) per continuar-hi sent i que siga capaç d'incidir en lo futur més proper. Si acaba manant Illa, caldrà ser oasi i resistència en la travessa del desert d'un president tutelat per Madrid. Si governa Puigdemont, caldrà apuntalar una minoria independentista feble i exigir reprendre el viatge cap a Ítaca, estroncat lo 2017.
Lluís Llach és lo nou president de l'Assemblea. Lo seu país és tant petit que es posa altre cop al seu servei i ajorna la visita al cau de la sirena, allà en mig de la mar, perquè encara hi ha combat.
Som baules d'un engranatge que fa tres segles que avança. Venim del nord, venim del sud i no sabem quan dixarà de girar la roda, ni quina serà la volta última i definitiva. I precisament per això no podem defallir. En esta nova renaixença som, alhora, actors secundaris i protagonistes d'una història que ha de seguir escrivint-se, perquè de la mateixa manera que els nostres iaios plantaven arbres conscients que mai no podrien gaudir de la seua ombra, i ara sons nets mos hi podem refugiar, així també hem de seguir tossudament alçats. Llach representa esta perseverança. Ell, que als anys setanta va haver de tramuntar la carena per a exiliar-se a París, com tants d'altres que ens precediren en la causa i alguns més que, malauradament, l'han succeït més recentment. A ell, que és un malalt d'amor pel seu país, no el podran espantar, ni manipular.
La millor llista cívica de totes és la del conjunt de socis de l'Assemblea, la de la gent del carrer que hem de seguir jugant lo nostre paper, dins i fora de l'entitat (si és a dins, millor). Perquè som on som, més val saber-ho i dir-ho: en un moment en què el moviment independentista es troba desmobilitzat, és cert. Però a Lluís un somni mai no el cansa —i a natros tampoc no hauria— i malgrat la seua barba —metafòrica— encara és infant en la mirada. Ara que els seus ulls entreveuen la serenor del seu capvespre. Ara que, als seus 75 anys, ben bé podria ser ell l'avi Siset que ens parla des del portal, ajudem-lo i ajudem-nos a fer pinya i a teixir un pont de mar blava per a implicar-mos més en la societat, per a cooperar com ho férem, amb generositat, honestedat i determinació, perquè és així com m'agrada a mi i no en sabria dir res més. Posem-nos dempeus altra vegada i que tinguem sort.