Moltes de les anàlisis que es fan actualment són a pes. Si ens ho mirem així, és evident que, tal com va dir ahir el president d’Òmnium a la ràdio, la mobilització independentista d’aquesta Diada no va ser un èxit. Però deixa elements positius. És cert que la felicitat sempre depèn de les expectatives que hom es crea sobre qualsevol cosa. I en aquest cas, les expectatives, que eren ben poques, es van superar. Molts ara no ho reconeixeran, però s’esperava una mobilització molt menor. No ho subratllo com una victòria de l’independentisme, ja he dit que no va ser un èxit. Però el clima polític d’aquesta Diada era el que era: pèrdua de la majoria absoluta independentista al Parlament, davallada electoral d’ERC i CUP. Divisió més gran que mai entre els partits independentistes, pacte d’investidura amb el PSOE, incompliment de la llei d’amnistia, polèmica per la no detenció del president Puigdemont, investidura d’ERC al president del 155 Salvador Illa. Va ser la pitjor participació des del 2010. És clar. No crec que a ningú se li hagi fet estrany, això. El que ha sorprès és que no hagi sigut menor. No ho diuen. Perquè ja estava escrit que aquesta manifestació havia de ser la fi de l’independentisme. Però a molts els ha sorprès. Perquè ho analitzen tot a pes. No per incompetència, sinó per malícia. La veritat és que s’ha vist que hi ha un cert pòsit. Insisteixo, ho descric sense cap triomfalisme, però amb ganes de veure que es mou per aquí:
Primer, les manis: ha sigut la més fluixa des del 2010, sí. Però algú recorda com eren les manis independentistes d’abans del 2010? Algú recorda els esforços que calia fer per arribar a concentracions de deu mil persones a Barcelona?
Segon, el to: la manifestació del 2024 ha servit per conservar el to constructiu de la posada en escena de l’independentisme. El mal humor dels darrers temps, la queixa en forma d’abstenció, no han donat un to de radicalitat mal entesa a la manifestació.
L'independentisme té una base social massa important per oblidar-se’n
Tercer, el lideratge: les entitats civils han aconseguit moure la gent (menys del que voldrien, sí) al marge dels partits —això no és menor— i predicant la unitat amb l’exemple: més entitats i organització conjunta, sense baralles.
Quart, Lluís Llach i Xavier Antich: dos personatges importants amb un discurs clar. Que saben què toquen. Que han dit més coses sensates en dos dies que els partits en mesos. Que han sabut mobilitzar milers de persones malgrat tot.
Cinquè, el territori: em sembla molt encertat com les entitats van llegir la foto que en podria sortir de la Diada. Sabent-la menor, hi haguessin deu mil persones més o menys a Barcelona, mostrar múscul territorial és un encert. Per mostrar-lo cal tenir-ne.
Sisè, la sobiranització del catalanisme: la manifestació d’ahir demostra que el procés de transformació del catalanisme cap al sobiranisme ha quallat. El catalanisme s’expressa durant la Diada anant a la manifestació independentista.
Setè, la base social: tot i ser la més petita des del 2010, la mani d’ahir mostra que l’independentisme té una base social sòlida. En veure la mani per la televisió, molts van pensar “hi hauria d’haver anat”. S’esperaven una altra cosa. Però hi són.
I amb tot aquest pòsit, què cal fer? Les entitats, activar-lo! L’independentisme viu de diferents fonts. Una és la política. L’altra és l’activisme. Els darrers anys, per motius obvis, es van haver de barrejar. Torna a tocar fer país. I els partits, connectar-hi. És una base social massa important per oblidar-se’n. Cal recuperar la confiança. No serà fàcil. Però no hi ha cap altra opció si volen ser majoritaris. A veure els congressos.