La decisió de Puigdemont de tornar el proper ple d’investidura, sigui quan sigui, està presa. A partir d’aquí, els que argumenten que és una contradicció amb el seu discurs de sempre, ja que “ens havia dit que no es deixaria detenir ni empresonar”, mostren dues coses: en primer lloc, que donen per feta una detenció i un empresonament sense fer referència a la il·legalitat que això suposaria. Però, i això encara és més important, venen a exemplificar el canvi de guió que els ha suposat la inesperada determinació del president. Alguns se’n lamenten, perquè consideren que entorpeix els plans de la plàcida investidura d’Illa, com si la seva decisió anés encaminada a torpedinar l’ànim de les bases d’ERC o a boicotejar una sessió. És comprensible, hi ha molts interessos (també personals) en joc. D’altres ho consideren una temeritat, una irresponsabilitat, ja que (argumenten) ser detingut o entrar a presó no li estalviaria les crítiques i tampoc no li garantiria cap glòria. Cap d’ells no té en compte, pel que sembla, que un retorn posaria en qüestió el sistema institucional vigent i posaria a prova (de nou) l’aplicabilitat de la llei a Espanya, que és tant com dir que l’amnistia del 78 no s’apliqués en alguns casos. Les reflexions de vol curt són del tot legítimes, però fan més difícil d’entendre la perspectiva històrica del moment.

S’estigui d’acord o no amb Puigdemont, el que va succeir el 2017 queda encara molt encarnat en la seva figura i per això tants han comparat la seva situació amb la de Tarradellas, amb totes les distàncies, evidentment, però amb una visió que sempre va més enllà de la dinàmica pura de partits. El que ens ha passat, a Catalunya, mereix anàlisis que sobrepassin la lògica de legislatura i tornin a vestir la política catalana d’institucionalitat. La decepció, el desconcert, la crítica, de vegades el cinisme (per part de tothom) i la depressió instal·lada al país fa que totes les anàlisis parteixin de la desconfiança o del partidisme, i això val per a tothom. Però si mires una mica per damunt d’aquesta superfície, si et fas la pregunta de “què ens ha passat?” i l’apliques a la totalitat del país, votis el que votis i fins i tot si ets dels partidaris d’Illa, pots provar de veure que un retorn d’un president a l’exili ha de ser un moment digne de respecte. És a dir: o bé el retorn esdevé un element d’agitació del conflicte, o de bloqueig d’investidures (i de legislatures a Madrid, com ja està passant), o bé esdevé un element que ajudi a la resolució del conflicte o al retorn a una certa calma o “concòrdia” (de les de debò, no de les que demanen rendicions incondicionals). Agafar d’aquest moment només l’element petit, el de qui acabarà manant o contra qui es pactarà, o si Puigdemont va fer coses criticables o no, és perdre l’oportunitat de mirar el moment en la perspectiva que més ens pot servir a tots. Catalunya té un president a l’exili i aquest president, arran d’una llei d’amnistia que s’ha d’aplicar i d’uns acords vigents en una taula a Suïssa, representa encara una època no superada. El procés s’ha acabat, diuen, mentre encara assenyalen amb pànic la tornada de Puigdemont. Curiós. Potser és que el procés no morirà fins que algú es posi a resoldre’l, sigui per la via del conflicte o per la via de l’acord. Puigdemont ha decidit posar-s’hi, amb la seva tornada. Que això sigui un conflicte, una incomoditat, una temeritat o una via de solució no depèn exclusivament d’ell. Depèn, com deia, de la grandesa de la perspectiva.

Oblidem massa sovint que els actes polítics són actes polítics i que de vegades es fan assumint les possibles conseqüències, però partint de la convicció de la necessitat política

Pel tema jurídic ja els he dit que no es preocupin: tot està contemplat i previst. Ens ha passat que de seguida que hem vist un gest polític, per por o per escarment, ens posem a pensar tots en les conseqüències jurídiques i d’aquí les reflexions sobre la imprudència, la temeritat, la viabilitat, la detenció, que si l’habeas corpus o que si el sursum corda. I oblidem, ara ja massa sovint, que els actes polítics són actes polítics i que de vegades es fan assumint les possibles conseqüències, però partint de la convicció de la necessitat política. L’alternativa és permetre que els prevaricadors, els colpistes o “els últims de Filipines” prenguin el control del següent capítol de la història, i això s’evita actuant. Fent alguna cosa útil, sacsejant, mostrant un sentit institucional i polític que hauria d’estar sempre per damunt del càlcul de partit. Molts es posen a aconsellar aquests dies a ERC sobre què han de fer amb la investidura d’Illa. I ho fan argumentant enquestes, càlculs electorals i rèdits de poder. Però, quan el sentit polític o institucional afronta un moment important, no hi ha càlcul que valgui, perquè del que es tracta és de vèncer el relat del 155: Espanya va cometre un error enviant gent a la presó i a l’exili, i suspenent l’autonomia, i això té algú també que ho encarna. Algú que, per cert, ara vol ser president de Catalunya.