La tranquil·litat de les vacances d’estiu permet, entre moltes altres coses, observar la realitat política catalana amb una mica més de perspectiva, sempre que la calor no t’ofusqui i acabis divagant. Fent aquest exercici de posar una mirada d’ordre còsmic al futur polític de Catalunya, se m’ha aparegut amb una certa claredat la idea que la nova era socialista està destinada, amb un alt grau de probabilitat, a durar vuit anys com a mínim. És a dir, un parell de llargues i estables legislatures. Us en comparteixo alguns dels arguments.

Des que tenim l’autonomia a Catalunya, d’això fa ja quasi 45 anys, s’han anat alternant períodes de govern nacionalista (partits d’obediència catalana) amb el PSC. Cap d’ells ha durat menys de vuit anys. Després dels 23 anys de l’era Pujol, van venir els 8 anys de govern tripartit Maragall-Montilla, i ara portem 14 anys de diferents governs nacionalistes, que algun dia la història probablement anomenarà el “període processista”. A diferència del primer període pujolista, el nacionalisme ha tingut un segon període molt convuls amb quatre presidents, tres dels quals van ser designats perquè els caps de llista eren vetats, o estaven a la presó o a l’exili. No podem preveure com, ni quan, ni amb qui tornarà a produir-se la tercera oportunitat de governar. Amb la victòria d’Illa, el pèndol torna al cantó socialista i s’inicia un nou període de tranquil·litat d’una Catalunya que potser ja volia posar una mica d’ordre al despentinat camp polític. El socialisme sempre ha necessitat dos aliats per governar a Catalunya: ERC i Comuns. Ho va necessitar entre el 2003 i el 2010, i ho ha tornat a necessitar ara. I amb el suport tripartit força garantit, toca, per tant, un període socialista que amb les inèrcies habituals pot allargar-se fàcilment dos mandats. Sembla prou plausible. Però perquè es compleixi aquest pronòstic, crec que han de confluir alguns factors determinants per part dels tres partits implicats.

Amb la victòria d’Illa, el pèndol torna al cantó socialista i s’inicia un nou període de tranquil·litat d’una Catalunya que potser ja volia posar una mica d’ordre al despentinat camp polític

Pel que fa al PSC, en primer lloc, han de governar amb una certa solvència i professionalitat. La gran majoria de consellers són gent amb molta experiència de govern, i buscaran la manera d’anar fent coses sense por al “què diran”. En segon lloc, i això és molt més complicat, el PSC ha de complir el compromís del finançament per Catalunya pactat amb ERC, que tot i ser poc concret, se’n pot fer un seguiment real. Segur que ERC i Junts aquí ho faran bé i xiularan les faltes. Aquest factor és segurament el més decisiu, perquè podria fins i tot fer que tornés a tenir sentit refer una candidatura conjunta ERC-Junts per evitar l’enèsim engany sobre el finançament. No crec que el PSC s’arrisqui a perdre aquesta oportunitat històrica per complir amb el seu compromís electoral i posi en joc el suport d’ERC. En tercer lloc, el PSC ha de fer creïble que és la força que ha d’aturar al PP. La tendència dels catalans serà de plantar cara al PP al Congrés de Madrid votant socialista, i fer-ho a Catalunya votant partits d’obediència catalana. Almenys, això és el que ha succeït gairebé sempre històricament.

Si vol evitar que el PSC allargui indefinidament el seu cop de pèndol, l'oposició al PSC, és a dir, Junts, ha de construir primer i després fer creïble i possible el seu projecte de país. Polítiques passionals i efímeres tenen un cert recorregut, però no donen suficients vots per convertir-se en una força política fiable. Tampoc ajuda la permanent obsessió per demostrar que ERC és l’enemic a batre. Hi ha temps i maneres d’aprofitar tots els actius polítics de Junts i projectar una proposta de país de centredreta, o com li vulgueu dir. Caldrà posar-s’hi aviat o Aliança Catalana pot robar-li una bona part de la cartera. Finalment, cal que ERC ocupi, mal que els pesi, un paper de col·laborador necessari de Junts o PSC, i que posi en joc tota la paciència i la capacitat negociadora en què ha excel·lit darrerament. Cal que el nou equip que liderarà Junqueras sigui el més adequat per, mentre vigila els acords amb el PSC, recuperar tots els ponts amb Junts.

Per això, quan aquest argumentari racional m’apareix nítidament exposat sota la calma estiuenca, no puc evitar pensar que el més probable és que el PSC governi pel cap baix vuit anys. Però quan, per culpa de la calor que fa que els pensaments racionals es cansin, em poso a divagar, em ve la por que ERC i Junts es passin tota l’estona lluitant entre ells malgrat compartir ideals nacionals, com els espartans i els atenesos. Me’ls imagino posant les coses fàcils al PSC, que només haurà de deixar-se governar amb una certa prudència per un filòsof els anys que vulgui. Potser això agradaria a Plató, que volia que governessin els filòsofs i donaria la raó a Tucídides, que creia que la cobdícia ho malmet tot.