“Em dirigeixo a vostè no només com a president del Consell Europeu sinó com a algú que creu fermament en el lema de la UE d''Units en la diversitat', com a membre d'una minoria ètnica i un regionalista, com un home que sap què és sent en ser copejat per la porra de la policia. Com algú, en fi, que entén i sent els arguments de les dues parts”.
Donald Tusk, 10 d’octubre de 2017

L’imperi espanyol, que dominava desenes de territoris d’ultramar i on el sol no es ponia, va veure pondre’s el sol a Flandes. Va ser al segle XVI, quan els holandesos no només van aconseguir independitzar-se’n, sinó que a més, en poc temps, van esdevenir el nou gran imperi d’ultramar europeu. Per què Espanya va perdre tan ràpidament el seu caràcter de superpotència? Perquè es basava en pilars obsolets: l’obediència al rei, l’autoritarisme del sistema (inclosos els “jutges”) i la conquesta de territoris per la via militar, encara que calgués reclutar soldats per la força i incrementar els impostos de manera indecent. Els holandesos, en canvi, van basar la seva expansió en el comerç i en el crèdit. Les guerres les finançaven burgesos que generaven riquesa i obtenien crèdits, i si obtenien crèdits era perquè el sistema holandès era fiable: els jutges eren independents, els drets individuals (com a mínim el de la propietat privada) es respectaven i qui invertia en els Països Baixos sabia que aquell Estat retornava la inversió. En cas de litigi, a més, la cosa es resolia amb neutralitat. Les persones demanen crèdits, els països també. I ara mateix, com recordava el president Puigdemont a Pedro Sánchez aquesta setmana, qui demana un crèdit a Waterloo és el PSOE.

Puigdemont ha de calcular molt bé a canvi de què concedeix el seu crèdit, i sobretot tenir present que qui el demana no és exactament el PSOE sinó Espanya

Waterloo és a tocar de Flandes, per cert. Puigdemont ha de calcular molt bé a canvi de què concedeix el seu crèdit, i sobretot tenir present que qui el demana no és exactament el PSOE sinó Espanya. El que està en joc és el crèdit d’Espanya, des del seu total descrèdit com a sistema des d’abans del xoc del 2017. Qui demana auxili no és Pedro Sánchez, sinó un Estat que, simplement, no xuta. Un Estat que encara no sap resoldre la paradoxa per la qual la seva regió més pròspera encara no es regeix per un Estatut d’Autonomia votat per la gent, i en la qual entre un 40 i un 50% de la població vol la independència. I on, a més, han quedat més que retratats els mecanismes judicials i administratius que no tenen cap problema amb vulnerar la llei per tal de castigar ciutadans que exercien drets fonamentals. Poden creure que Puigdemont ha perdut part de la seva batalla judicial sobre la seva immunitat (de moment), però és que el fons de la qüestió no és aquest: els jutges europeus encara han de deliberar sobre si la sentència de Marchena va vulnerar els drets fonamentals i sobre si Catalunya, i/o l’independentisme, pateix una persecució com a grup objectivament identificable.

Les respostes a aquestes preguntes les té tothom al cap, i els cops de porra i l’empresonament de tot un govern en van ser les proves més gràfiques. Espanya ha fallat com a projecte, el pacte del 78 està esmicolat i a Europa saben de sobres que el problema ja no és intern. Els afecta, com els afecta la irregularitat de la no oficialitat del català, com els afecten els obstacles al corredor mediterrani. Afecta la presidència de la UE, afecta tot el sistema i afecta sobretot la garantia dels drets fonamentals en un dels grans Estats que la componen. El PSOE no va a contrarellotge: Espanya va a contrarellotge i fa més de quaranta anys que no s’actualitza. Fa tan tard que el meu pronòstic de noves eleccions el veig cada dia més clar: simplement, ni tenen temps de canviar, ni saben exactament com fer-ho. Fa tan tard com quan van acceptar concedir un règim d’autonomia a Cuba.

“Oh, és que concedir-vos l’autodeterminació és un suïcidi”. Ningú no us demana que us suïcideu. Si el vostre país encara no està preparat per aprovar una llei del divorci, hi ha una cosa que sí que pot fer: deixar de penalitzar-lo. Admetre l’error dels càstigs judicials, aclarir que un referèndum no pot ser delicte (com ja va recordar l’assemblea del Consell d’Europa, apel·lant al Codi Penal del 2005) i, en cas de dubte o de compromís, deixar que siguin els tribunals europeus qui ho determinin. Aquesta és la feina judicial que es fa des de fa sis anys, i per primera vegada, a banda d’aquesta feina judicial, hi ha qui vol fer feina política. D’acord, parlem-ne. Però si no ens entenem, el pitjor que li pot passar a Espanya no és anar a eleccions. El pitjor és que la solució els vingui imposada per instàncies imparcials superiors.

Sí, així és com funcionen els sistemes que tenen crèdit.