A un servidor, en general, li molesta molt que li fotin la cartera. Sigui qui en sigui l'autor. És a dir, pel fet que me la foti un o un altre, no em considero més o menys robat.

A un servidor, en particular, li molesta molt que intentin fer-li passar bou per bèstia grossa. O si ho prefereix, em neguiteja molt que em prenguin per més imbècil del necessari.

Durant mesos hem hagut de suportar (sí, sí, suportar és la paraula) paral·lelismes entre el famós 3 % i el moviment independentista. I amb aquesta estranya habilitat per barrejar-ho tot i fer amanides impossibles (de dàtils amb bacó, pinya en almívar, olivada i ou ferrat, com per posar-ne un exemple), hem vist bromes tan reeixides com aquella del TV3 % i d'altres d'aquest l'estil que fan molta gràcia als nens de P4 i als avis que dormiten davant del televisor després d'haver-se acabat una ampolla d'orujo acabada d'encetar.

“Inasequibles al desaliento” i “impasible el ademán”, aquests genis ni van immutar-se quan van escoltar la famosa conversa entre el ministre del seu Interior i el cap de l'Oficina Antifrau. Tampoc quan van adonar-se de fins a quin punt la guerra interna que hi ha allà dins ha podrit tant el sistema que filtren les converses conspiradores que es graven entre ells mateixos. I tampoc no van moure un sol múscul quan es va saber que l'Estat espanyol va pagar un milió d’euros a un paio que els va estafar vilment venent-los unes proves sobre el cas Trias fetes per son fill petit a la classe d'expressió artística i sensorial. I amb els peus.

Si la seva denúncia d'un món net de corrupció hagués estat certa, haurien condemnat aquestes situacions. Però es veu que no els va venir gaire bé en aquell moment.

I vostè i jo, que som una gent farcida d'innocència, teníem l'esperança del penediment. La gent que diu ser la integritat, la regeneració, la puresa, el combat contra les coses lletges i a la primera que poden ni són íntegres, ni regeneren, ni són purs, ni combaten les coses lletges, poden haver tingut un mal dia. Fins i tot una mala setmana. Fins i tot més de 300 dies dolents els té qualsevol.

Però un dia els truca a la porta un 3 % ben bonic i formós. Ai las! I concretament en un judici. Allà, un dels acusats (compte, davant d'un jutge, no en un bar de carretera que té neons a la façana i després d'haver-se fotut 10 lumumbes i 3 bosses de cacauets) va i diu que el PP cobrava una comissió del 3 %. I tu esperes que la integritat, la regeneració, la puresa, els que combaten les coses lletges, els que s'han omplert la boca dient que l'independentisme existeix per tapar la corrupció, ara sí que obriran la seva boqueta. I esperes la denúncia valenta, la declaració pública, l'editorial usant els mateixos adjectius que van dedicar al seu moment a un cas semblant i, sobretot, la brometa. Sobretot esperes la brometa. I resulta que no. Resulta que callen com morts.

No els molestava que els robessin, no. De fet, el silenci fa tant de soroll que pel que sembla els encanta que els robin. El que els molestava era l'independentisme (cosa que ja sabíem) i han estat usant la corrupció certa i, sobretot, la inventada (promocionada i pagada per l'Estat, o sigui, per vostè, per un servidor i pels espanyols) per combatre idees.

Si els roben uns que no són indepes, si els corruptes són defensors de la unitat d'Espanya, llavors s'ha acabat la integritat, la regeneració, la puresa i el combat de les coses lletges. I també les lliçons de moral. Llavors tot l’unionisme no és corrupte, com ho era tot l'independentisme, ni existeix La 1, La 2 i El3 %. I llavors fins i tot els del 3 % de la Meseta són tan bons que els donem suport perquè governin.

Perquè el 3 %, si és nostrat, no ho és. I ara, sisplau, que passin la regeneració, les majorets i l'elefant rosa!!!