En la seva darrera aparició estel·lar a TV3, el president Puigdemont reclamava als polítics espanyols que passessin d’indultar-lo jurídicament a concedir-li l’amnistia política. La cronologia dels fets és prou capritxosa i, pocs dies després d’aquesta proclama, els diputats de Junts al Congrés se sumaven a la dreta espanyola per esmenar els plans fiscals del PSOE. A partir d’aquesta primera coincidència parlamentària, les maquinàries pensants de Junts i del PP s’afanyaven a desengreixar la coincidència com si fossin dos jovencells a qui els papis han caçat fent-se un petó als llavis purament experimental. Els patges del Molt Honorable 130 a la cambra espanyola van afanyar-se a repetir aquella cosa tan suada segons la qual ells no havien votat amb el PP i VOX sinó a favor de Catalunya, equiparant això de votar rebaixes fiscals a la parsimònia de corroborar el Teorema de Pitàgores. 

Els de Feijóo van quedar tan descol·locats amb aquesta nova convergència (sic) que, a la seva roda de premsa per fer balanç de l’any 2024, el líder del PP va recordar a Pedro Sánchez que la seva obligació no és visitar Puigdemont sinó detenir-lo. Fins i tot en les atzagaiades s’hi poden apreciar certs matisos, car des de fa bastant temps els populars i VOX ja no parlen d’engarjolar el president, sinó simplement d’encastar-lo a un auto de la bòfia. En efecte, la hipòtesi que es tramiti la reprovació parlamentària del president Sánchez impulsada per Junts situa al PP en un curiós atzucac, car seria bastant incomprensible no votar-hi a favor malgrat que vingui impulsada pel Satanàs de Waterloo. Tot això certifica, en definitiva, que Puigdemont ja ha aconseguit l’amnistia política que tant desitjava, consistent sobretot en fer de convergent i recordar a qui mana que, a la mínima ocasió, li pot retirar el suport.

Puigdemont ja ha aconseguit l’amnistia política que tant desitjava, consistent sobretot en fer de convergent i recordar a qui mana que, a la mínima ocasió, li pot retirar el suport

Com era d’esperar, a Catalunya hi ha gent més que contenta amb aquest paper d’àrbitre de la nova Convergència puigdemontista. Les elits catalanes, ja ho sabem, poden tolerar que els massacrin a impostos i que els extingeixin la llengua materna, però els posa calentíssims creure que decideixen alguna cosa a Madrit. De fet, tot el que està passant és el que servidor advertia (emprant un 1% de la seva intel·ligència, perquè la cosa no dona per gaire més); a saber, que l’amnistia de Puigdemont seria efectiva amb el retorn del seu espai polític al tauler nacional-espanyol. El Molt Honorable pot fer totes les proclames octubristes que s’escaiguin i tota quanta disquisició sobre la vigència del procés a través de ventrílocs com Jordi Turull o Míriam Nogueras, però la realitat dels fets ens palesa que el líder suprem de Junts ha tornat a treure de l’armari la gran pintura a l’oli de la puta i la Ramoneta.

No és estrany que, davant d’aquest acostament al PP, Sánchez hagi reaccionat amb rapidesa, tot declarant que no té cap problema amb reunir-se algun dia amb Puigdemont, més enllà dels Pirineus i sense el famós mediador salvadoreny (qui ara mateix deu estar fotent-se Chichimekos a Isla Tasajera amb el sou que devia cobrar-nos, al·lucinant la poca feina que li ha comportat això de salvar les relacions Catalunya-Espanya), la qual reunió també fa temps que s’està ordint com a possibilitat no gaire remota dins del cenacle del president Salvador Illa. Així doncs, Puigdemont ja té el que volia; els socialistes volen acostar-s’hi sense sordina i els líders del PP no són tan explícits i addueixen que ells no s’han mogut, sinó que és la dreta catalana la qui ha tornat al camí recte de la llei. Sigui com sigui, i després de mesos de silenci de la seva aparició fugaç a l’Arc de Triomf, el 130 sura de nou.

Com us podeu imaginar, tota aquesta submissió de la política catalana al quilòmetre zero està fent orgasmar els factòtums de Foment i els redactors de La Vanguardia, que no s’estalvien cap mariscada ara que Feijóo ha admès que voldria detenir Puigdemont... però per acabar pactant amb ell. Exactament com Sánchez, vaja. És curiosa, insisteixo, aquesta moral de les elits catalanes amb els espanyols: s’assembla a l’ètica persistent de les senyores que toleren que el marit s’agenciï la veïna mentre torni puntualment a menjar els macarrons a casa. Tot això, per acabar la tabarra, no és res més que la darrera i agònica regurgitació del règim del 78. Espero que no se’n surtin i que la força dels catalans que cerquem una alternativa a aquest nou pacte traïdor tinguem prou força per resistir la decadència que s’aproxima. I és amb aquest humor, estimat lector, que et desitjo un bon 2025.