Si algun substantiu defineix el govern de Salvador Illa, ara que ja han passat prou mesos per fer una primera anàlisi, és el de la precarietat. Una precarietat que recorda, i tal vegada supera, la de Pere Aragonès, el qual en la seva darrera fase gairebé no va aconseguir governar, amb el Parlament instal·lat en el rebuig permanent a les seves iniciatives. Però si la inestabilitat d’Aragonès venia de les males relacions i de l’incompliment del pacte de coalició amb Junts —coalició que l’havia dut a la presidència—, el govern Illa pateix d’una precarietat d’origen, perquè la seva arribada a la presidència no ha vingut avalada ni per una majoria parlamentària, ni per una coalició estable. Ras i curt, Salvador Illa és president perquè Esquerra Republicana va decidir apuntalar la seva estratègia de partit en la direcció ideològica i no en la nacional.

Dit altrament: ERC volia allunyar-se del debat nacional —independència— i reforçar el debat ideològic, quallant les aliances amb les esquerres espanyoles. Però a més, el pacte per cedir la presidència a Illa tenia un triple objectiu de partit. D’una banda, calia mantenir centenars de militants i/o amics del partit col·locats en l’erari públic, cosa possible no només gràcies als càrrecs republicans que es mantindrien en el govern Illa, sinó també a les desenes de càrrecs col·locats a les Diputacions, mercès als pactes amb el PSC. Alhora, fer president l’home que tots els poders fàctics i mediàtics —Madrid inclosa— volien per a Catalunya per tal d’afeblir encara més la qüestió catalana, donava a ERC un passi per a ser millor tractat entre els ambients de poder, mitjans de comunicació inclosos. I, tercera, tot servia per arraconar Junts, l’adversari a batre que ERC considera prioritari.

En conseqüència, Illa no és president perquè hagi teixit una coalició sòlida, ni per haver aconseguit la majoria del Parlament, sinó perquè els seus interessos han estat alineats amb els dels republicans: tots dos volien mantenir cotes de poder; ambdós volien deixar de banda la qüestió nacional; i tots dos volien afeblir les forces de Puigdemont. El Govern Illa neix d’una suma d’estratègies oportunistes, i no d’una negociació programàtica, i com a tal, la seva consistència és pura gelatina.

El Govern Illa neix d’una suma d’estratègies oportunistes, i no d’una negociació programàtica, i com a tal, la seva consistència és pura gelatina

D’aquí ve la precarietat d’un Govern que no només no ha aconseguit avançar en iniciatives rellevants, sinó que acaba de patir una derrota parlamentària d’enorme importància. No és qualsevol cosa per al Govern el sacseig d’una reprovació parlamentària i la petició de destitució de la seva consellera estrella, Sílvia Paneque, una figura clau del seu executiu, castigada per la mala gestió del desgavell ferroviari. És a dir, reprovada per un tema central a l’hora de fer funcionar el país. I, a sobre, membre d’un partit que, des del govern de l’Estat, manté l’estafa a Catalunya. La paradoxa és aquesta: l’home que parlava de fer “coses reals” a Catalunya i acabar amb els somnis independentistes, acaba de rebre una enorme bufetada de realitat. No oblidem que Illa ha batut rècord, no endebades ha patit la reprovació més ràpida d’un govern català: en només set mesos des de la investidura ja ha estat reprovat pel Parlament. Cosa la qual reforça la imatge d’artificialitat d’un Govern que, ni té majoria, ni té capacitat de tenir-la.

Però té capacitat d’allargar l’agonia gràcies al segon element que explica aquesta legislatura: la crossa que ERC representa per a ells, encarnada en una oposició tan tèbia que més aviat sembla un acompanyament. De fet, és tan complicada la situació dels republicans, que en aquesta primera reprovació no han gosat salvar el Govern i han optat per una abstenció tàctica. No podien fer altrament, atès l’alt voltatge del tema Rodalies, però tampoc no han estat capaços d'anar en contra del Govern, cosa que explica l’alt nivell de compromís que tenen amb els socialistes. Tot i així, els vents —i els interessos— poden canviar en qualsevol moment.

Un govern precari sostingut per una crossa oportunista, difícil trànsit. És cert que Salvador Illa pot mantenir-se durant temps a la presidència perquè no hi ha una aritmètica possible per a una alternativa. Però també és cert que pot transitar de derrota en derrota, fins a la irrellevància final. Poca glòria s’espera d’aquesta legislatura nascuda amb fòrceps. Potser per això, incapaç de governar la complexitat del país, Illa s’entreté a fer genuflexions al Borbó, desnacionalitzar Catalunya i furtar la identitat de la Catalunya Nord. Al capdavall, si no esdevé un gran president català, sempre li resta aconseguir el títol de bon patriota espanyol. En aquesta darrera fita hi dedica un temps notable.