Sant Adrià de Besòs contra Vilanova i la Geltrú (i viceversa). I a BCN, cosa que té una certa gràcia. El pregó oficial i l'alternatiu (i viceversa). Els apologetes del “I tu més” es llencen pel cap que una vegada l'un va dir i que l'altre, una altra vegada, també va dir.

Potser estaria bé proposar-los anar tots tres (ells dos i un servidor) a fer un arròs i comentar la jugada. A Vilanova hi ha uns quants llocs on toquen bé el tema. A Sant Adrià també hi trobaríem alguna cosa. I si no, podem creuar uns metres la seva frontera nord.

Si fos possible, crec que riuríem. M'hi jugo un pèsol (que diria el semiòtic Puyal). No em puc creure que dos personatges de les seves característiques, amb la seva capacitat d'observació i anàlisi, no sabessin trobar-li el moment líric a una polèmica que ens ha entretingut uns quants dies. Trobar-li el moment a aquesta polèmica en concret i a la dels pregons en general, ara ampliada als que fan els Reis de l'Orient, sobretot des que prenen la paraula Reines Magues i els nens (i les nenes) al·lucinen.

I ara vostè em dirà: “Però escolti, vol fer el favor de no marejar més la perdiu i dir que en pensa del tema?”. Bé, és que no en penso res. I no en penso res perquè no entenc la discussió. A partir del fet que algú decideix triar una persona per fer un pregó, sempre hi haurà gent disconforme. Potser una solució seria fer una consulta i que elegeixin els ciutadans (i les ciutadanes). I a qui no li agradi, que no hi vagi.

I a partir que algú decideix triar una persona, pot passar que una altra decideixi fer un acte paral·lel. Perfecte. Quin problema hi ha?

Escolti, a les festes de Gràcia de BCN no hi ha sempre un pregó alternatiu? I allà mateix, al costat del balcó oficial. Cada any una persona no identificada es despenja d'una façana lateral i, amb la seva pròpia megafonia, llegeix el que li rota. I la gent que va a l'un, pel mateix preu en té dos de pregons. I, escolti, a Gràcia, no hi ha també unes festes alternatives? Qui vol va a les oficials, qui vol va a les alternatives, qui vol va a les dues i qui vol no va a cap de les dues.

O, què passa? No em digui que el problema és que els alternatius no suporten que quan ells són els “oficials” algú vagi “d'alternatiu”. Oi que no? O viceversa. A la vida algunes vegades som oficials i unes altres som alternatius. I hem d'assumir el nostre paper en cada moment. Guaiti si és senzill. I quan acabem l’acte oficial i l'alternatiu hem de poder ser capaços d'anar a fer un arrosset i comentar la jugada. I si a algú no li agrada l'arròs, hem de ser capaços de consensuar fer una calçotada, una botifarrada, una carxofada o un pa amb tomàquet. O fer un arròs amb calçots, botifarra, carxofes i tomàquet.  Bé, o no menjar res!