Fa uns anys, un grup de persones compromeses amb el país —algunes havíem dedicat força temps a la política— vam fer un dinar amb el president Pujol per mirar de trobar pistes sobre el futur polític del país després de l’octubre del 2017. Des de la dissolució de Convergència, no tots compartíem les mateixes sigles. Ni el mateix vot. La majoria ja no militava enlloc i alguns no provenien del món convergent. El resum de les intervencions, potser injust, venia a dir “volem influir”. I el president Pujol, llest com sempre, va dir: “des de quin partit?”. Alguns van prendre la paraula per aclarir que donaven el seu pas per la política per acabat, que si el partidisme, que si la necessitat de noves idees des de fora, etc. El president Pujol va respondre més o menys això: “tot el que dieu està molt bé, i segurament és necessari. Però si el que voleu és influir en política, heu d’escollir des de quin partit ho penseu fer. Perquè així és com funcionen les coses”.
Tot el que ha generat la consulta d’Esquerra a les seves bases sobre la investidura de Salvador Illa m’ha recordat aquella bona conversa amb el president. No està de moda, està menystingut i desprestigiat, però influeixen els militants. Si fa poc ho van fer les bases de Junts, els mesos entrants la militància d’Esquerra haurà de prendre dues decisions importants: la investidura d’Illa com a president de la Generalitat i qui ha de liderar el seu partit a partir de novembre. Surti el que surti, no es podran evitar les crítiques al procés de debat intern: que si la militància fa partidisme sectari, que si la democràcia interna no és real perquè les direccions imposen les seves posicions, que si a molts els hi va el sou. Tot això pot ser cert i aquí tots els partits hi tenen marge de millora. Les qüestions no són tan senzilles com pugui semblar: hi ha d’haver debat als mitjans si al final és un procés intern de partit? Cal regular el pes de cada opció? Té sentit consultar les bases si l’òrgan de direcció es posiciona obertament per una de les opcions? Però si no es pronuncia, té sentit la seva funció de dirigir el partit? El militant ha de tenir por de contradir la seva direcció per si fa una crisi? Totes aquestes qüestions s’hauran d’anar resolent i normalitzant si el que es reclama als partits és més transparència, un debat intern més viu i més democràcia a l’hora de decidir. Tot i que cal recordar que hi ha moltes maneres de fer-ho.
Els mesos entrants la militància d’Esquerra haurà de prendre dues decisions importants: la investidura d’Illa com a president de la Generalitat i qui ha de liderar el seu partit
Centrant-nos en la pregunta d’Esquerra sobre Illa —perquè, digui el que digui el paper oficial, la pregunta que es fa ERC aquests dies és si investeix Illa president de la Generalitat o no—, surten més interrogants de partit que de país. Els dos corrents —si no n’apareixen de nous— que s’enfrontaran el novembre al congrés nacional d’Esquerra s’han posicionat d’una manera ben diferent. Marta Rovira ha treballat a fons pel 'sí' i Junqueras no ha dit ni sí ni no —això tampoc no és nou—. I d’aquí surten les preguntes —perquè que els socialistes no compleixen els pactes suposo que no cal fer-ne un repàs—: amb la direcció pel 'sí', després de les davallades electorals que han patit, un 'no' és una esmena a la seva gestió? Amb Marta Rovira pel 'sí' i un Oriol Junqueras que no s’ha posicionat, un bon resultat del 'no' pot donar peu a una interpretació de primera ronda del congrés de novembre, on sembla que les bases no van alineades amb el manifest que han signat els càrrecs? I continuant amb l’actualitat d’Esquerra i la taca a l’expedient que significa l’existència de fa anys del seu “equip B”, com es garantirà la transparència? I quan el PSC trenqui el seu silenci, si hi ha canvis, es tornarà a votar? La pregunta d’Esquerra són moltes preguntes a Esquerra. I cap de les primeres de la llista tenen a veure amb el futur del país. I aquesta és una assignatura que els partits han de millorar. Però es dona el fet que per influir-hi cal ser-hi. A veure què diu la gent d’Esquerra.