Ara sí que el món és ben girat. Els dos enemics de la guerra freda, Estats Units i Rússia, ara són aliats, fan front comú contra Europa i negocien com repartir-se el botí de la guerra a Ucraïna, instigada per un i perpetrada per l’altre. Això acaba de començar i anuncia un canvi copernicà de les relacions internacionals i un nou ordre mundial fins ara inimaginable.

L’espectacle de divendres organitzat per Donald Trump a la Casa Blanca, esbroncant públicament el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, perquè claudiqui davant la invasió russa, no té precedents en la història de la diplomàcia i deixa prou clar que els Estats Units han canviat de bàndol. Tallarà en sec el suport a Ucraïna, que és el que esperava Rússia. Però bé, uns dies abans, amb formes menys grolleres, Trump va fer el mateix discurs de fons davant el representant francès/europeu Emmanuel Macron.

Així que els Estats Units han canviat de bàndol però no només respecte a Ucraïna, sinó amb relació a Europa... pensant en la Xina. Trump coneix les febleses europees i pensa que neutralitzant Rússia, que no té la potència que va tenir l'URSS, pot fer front en millors condicions al desafiament del seu principal contrincant, la República Popular de la Xina. La gran incògnita és què en serà de l’OTAN a partir d’ara.

Donald Trump ha canviat de bàndol per neutralitzar Rússia davant el seu desafiament principal que és Xina. Aquesta setmana, a les Nacions Unides, Estats Units va votar dues vegades amb Rússia, signant l’inici de la ruptura amb els seus aliats europeus

 Aquesta setmana, a les Nacions Unides, Estats Units va votar dues vegades amb Rússia en resolucions sobre la guerra d’Ucraïna, signant l’inici de la ruptura amb els seus aliats europeus. En l’aniversari de la invasió russa, Ucraïna va proposar a l’Assemblea general una resolució que denunciava l’agressió russa, exigia la retirada de les tropes invasores, i apostava per una pau “completa, justa i duradora”. El text va ser aprovat per 95 vots a favor, 65 abstencions i 18 vots en contra, entre els quals Rússia, Estats Units, Israel, Hongria i Corea del Nord.

Sona molt fort, però s’està trencant l’aliança transatlàntica i es va tornar a posar en evidència en la votació al Consell de Seguretat de la proposta dels EUA que instava a “un final del conflicte com més aviat millor i una pau duradora”, evitant les referències a l’agressió russa i a la retirada de tropes invasores. La resolució fou aprovada per 10 vots a favor, entre ells els EUA, Rússia i la Xina, però amb l’abstenció dels membres europeus del consell, entre ells França i fins i tot el Regne Unit, que més tard o més aviat seguirà el camí dels seus parents de l’altra banda de l’Atlàntic. Fa tres anys, la resolució que condemnava l’agressió russa va rebre el suport de 141 països i només 5 en contra, ara només en són 95. Aquest és el canvi que ha suposat la irrupció de l’administració Trump en el concert mundial.

Durant la guerra freda, la pugna entre els Estats Units i Rússia tenia un component ideològic que ara ha desaparegut. El comunisme es presentava com una alternativa al capitalisme, amb la igualtat, per damunt de la llibertat, com a valor moral principal. Occident prioritzava la llibertat, però es va veure obligat a aplicar polítiques redistributives que es van compilar en el concepte Estat del Benestar, hereu dels valors de la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de l’Home en Societat. Pocs anys van passar quan els alemanys de l’Est es jugaven la vida per travessar el Mur en direcció a l’Oest i ningú de l’Oest ho feia a la inversa. A Occident tampoc van ser tot flors i violes, però la bandera dels drets humans atorgava als Estats Units un lideratge de tipus moral de l’anomenat món lliure.

El gran canvi que s’ha produït als Estats Units i a Rússia és la pèrdua de valors morals. Ni Trump ni Putin perden un minut en argumentar moralment o ideològica el que fan ni el que volen fer. Contra l’establert a la Carta de les Nacions Unides, tots dos comparteixen un únic argument: la força

El gran canvi que s’ha produït en tots dos bàndols és la pèrdua de valors morals. Ni Trump ni Putin perden un minut en argumentar ideològicament el que fan ni el que volen fer. Tots dos comparteixen el seu únic argument: la força, la qual cosa suposa un retrocés de gairebé un segle respecte als valors universals que van donar lloc a la Carta de les Nacions Unides (1945) quan “els pobles de les Nacions Unides” van signar el document que en el seu article primer diu: “Els propòsits de les Nacions Unides són: Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquest fi prendre mesures col·lectives eficaces per prevenir i eliminar les amenaces a la pau i suprimir tot acte d’agressió o altres ruptures de la pau, i dur a terme, per mitjans pacífics, de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o l’arranjament de controvèrsies o de situacions de caràcter internacional, susceptibles de conduir a una ruptura de la pau...”.

És obvi l’efecte arrossegador que comporta aquest canvi en les relacions internacionals. Quan la força és l’únic factor determinant, Ucraïna té les de perdre; però també els palestins, ja veurem què passa a Panamà o al Congo i perquè no a Taiwan? I es comprova especialment a Europa. Tots els discursos europeistes coincideixen ara en la necessitat d’augmentar els seus arsenals de guerra per poder fer front a les noves amenaces que planen sobre el continent. Tanmateix, Europa no és una nació amb voluntat unificada. Alguns membres de la Unió Europea com Hongria i Itàlia ja s’alineen amb les polítiques de Trump. Els interessos nacionals són dispars. La Unió Europea com a tal és menyspreada no només per Trump i Putin. Els mateixos països europeus no renuncien a la seva interlocució bilateral, com s’ha vist aquesta setmana. Trump no reconeix Úrsula Von der Leyen com a interlocutora i el secretari d’Estat, Marco Rubio, va deixar plantada l’Alta Representant de Política Exterior de la UE, Kaja Kallas, entre altres motius perquè el president francès Emmanuel Macron ja exerceix per la seva banda com a representant europeu i comandant de l'única potència nuclear de la UE. Ja ho deia Kissinger que no tenia el telèfon d’Europa, només el de França i el d’Alemanya.

Tots els discursos europeistes coincideixen ara en la necessitat d’augmentar els seus arsenals de guerra, però com una Europa dividida i endeutada pot construir un exèrcit amb prou força dissuasiva? I amb quins recursos?

En la reunió de Macron amb Trump, dilluns passat a la Casa Blanca, el president francès va insistir fins on va poder que la claudicació d’Ucraïna no seria una solució. La resposta de Trump ha estat primer anunciar nous aranzels als productes europeus, però a continuació imposar al president ucraïnès, Volodímir Zelenski l’acord sobre explotació de terres rares ucraïneses que prèviament havia negociat amb Putin. Després de la reunió de Trump i Zelenski tot queda en l’aire, a l'atzar d'allò que decideixi Putin.

Observant les declaracions i les actuacions de l’Administració Trump no és agosarat preveure una progressiva desarticulació de la Unió Europea. Hi ha divisió entre països i divisió dins de cada país. Les forces diguem-ne trumpistes i antieuropeistes van guanyant terreny i la majoria dels governs són políticament fràgils. En aquestes circumstàncies, com es pot imaginar la construcció d’un exèrcit europeu amb prou força dissuasiva? I amb quins recursos? França, Itàlia, Bèlgica, Espanya, Portugal, Grècia i Xipre estan endeutats per sobre del 100% del seu PIB. I a continuació sorgirà el debat sobre els arguments pacifistes o bel·licistes. Si volem la pau, preparem la guerra?