Fa una setmana de la presentació de Des dels turons a l’altra banda del riu —la reedició feta per Comanegra, és clar— a la llibreria Ona. Potser és hora de fer-ne la meva crònica, la d’algú que no era entre el públic sinó a l’escenari. Del que se n’ha escrit fins ara n’he tret dues certeses: que no t’has de prendre la molèstia de ser a l’acte del que en fas una crònica i que molts van ser-hi per a fer un homenatge al Pujol institucionalitzat, al President. No al jove esperançat del llibre, disposat a renunciar a la seva llibertat per Catalunya. No al noi que parlava de la generació que havia perdut la guerra com la gent de la meva generació parla avui de la classe política que va perdre el Procés. O que s’hi va rendir. El Pujol del llibre costa d’homenatjar des dels seients reservats, perquè lloar-lo sense més ni més posaria els qui hi eren asseguts en una contradicció generacional, però també en una de política.

Allí s’hi va barrejar gent de moltes menes convergents. O convergentejants. El més sorprenent, i moltes cròniques no n'han parlat, va ser el fet que hi havia gent jove. Força gent jove, diria.

A banda dels qui ostenten o han ostentat algun càrrec polític recentment, allí s’hi va barrejar gent de moltes menes. De moltes menes convergents. O convergentejants. El més sorprenent, i moltes cròniques no n'han parlat, va ser el fet que hi havia gent jove. Força gent jove, diria. Alguns us els podreu imaginar de seguida: vestits d’empleats de La Caixa, amb cantarella d’Artur Mas, parlant de Pujol com si l’haguessin viscut de president i amb el carnet de militant a la cartera. D’altres, més discrets, havien vingut amb un parell o tres d’amics més, com qui va al teatre. Molts van sortir de l’acte amb el llibre a les mans, confirmant que el Pujol jove encara parla a la gent jove. O l’encurioseix fins al punt de fer-li gastar vint eurets i un parell d’hores, si més no. El llibre és una finestra oberta i és una font primària d’informació per a molts nanos que juguen a imaginar-se el President ajuntant les peces d’allò que n’han sentit a casa, del que n’han sentit al telenotícies i dels mems que han vist a Twitter. Amb Pujol passa una mica com amb la Bíblia: tothom en parla, però gairebé ningú no la llegeix. Per deixar de parlar d’oïdes s’ha d’anar al text, i Des dels turons a l’altra banda del riu és una oportunitat per a fer-ho.

Han hagut de passar nou anys perquè alguns hagin entès que cada vegada que s’ha dit el nom de Pujol i han callat, l’han abandonat a la caricatura espanyola.

El Pujol del llibre despulla la classe política d’avui, però també despulla el Pujol d’avui. Ho va dir en veu alta i diversos mitjans se’n van fer ressò: “He fallat al jove que jo era”. És bo i sa que ho expliciti —per a ell i també per a nosaltres—, perquè no dona per fet que el pas dels anys hagi de portar necessàriament implícit un estovament dels principis. S’ho fa seu, des de l’excepcionalitat, i per tant en nega la regla fent honor al to esperançat del llibre, que, lluny de fer servir les referències a l’esperança per fugir endavant, les fa servir d’advertiment per anunciar el seu projecte pel país.

La premsa i l’opinió pública han volgut veure l’acte com la redempció de Pujol abans de morir-se, però els que hi érem sabem que Pujol no es perdonarà mai del tot.

Pujol pot fallar al jove que va ser perquè ja no és jove: té 92 anys i un ictus. Li costa seguir el fil del seu discurs, es perd i es repeteix. Reté la informació recent amb dificultats, no s’hi sent gaire i es va deixar les ulleres. Em fa l’efecte que els qui van venir a rebre’l a la llibreria sabien o es podien imaginar el pa que s’hi donaria i tot i així van voler ser-hi. La premsa i l’opinió pública han volgut veure l’acte com la redempció de Pujol abans de morir-se, però els que hi érem sabem que Pujol no es perdonarà mai del tot, i els qui van anar a Ona amb voluntat de redimir-se no portaven Pujol per cognom. Han hagut de passar nou anys perquè alguns dels qui dimecres passat van farcir el President d’aplaudiments hagin entès que cada vegada que s’ha dit el nom de Pujol i han callat, l’han abandonat a la caricatura espanyola. No em va costar gaire dir-ho en veu alta i des de l’escenari, perquè necessitava alliberar la tensió. “Ens hem polititzat en una Catalunya on durant anys el nom de Pujol no s’ha pogut dir” estava preparat per ser entès dins la llibreria, acusant els qui ara se’l volen reapropiar —després d’haver participat en la cacera de bruixes interessadament— sense haver estat capaços d’oferir res de nou o a l’altura. La seva ineptitud els porta a voler-lo ressucitar perquè no l’han pogut substituir, ni al Pujol prepolític ni al Pujol polític.

Reivindicar el Pujol empresonat fa un servei a la meva generació. Fixa un lloc, un estat d’ànim i una vivència de la fe que ens fa útils políticament —més útils que el que hem vist fins ara.

Sortir d’Ona va ser una cursa d’obstacles, perquè tot el que està bé i tot el que està malament del món convergent estava preparat per manifestar-se en forma d’elogis i de sol·licituds. És un món que malda, encara ara, per refer-se dels cops de volant que va fer per fugir del lloc on ara vol tornar. Per a molts, la meva presència al costat del president Pujol va ser interpretada com un anunci de disponibilitat política. No ho va ser, no ho és, i la desesperació per atansar-se’m personalment només em referma en què no ho ha de ser. Reivindicar el Pujol empresonat fa un servei a la meva generació. Fixa un lloc, un estat d’ànim i una vivència de la fe que ens fa útils políticament —més útils que el que hem vist fins ara— perquè ens dota d’un sentit de l’autoestima generacional. Els joves que es van comprar el llibre, que em van fer copets a l’esquena dient “molt bé” mentre jo procurava desenvermellir-me les galtes i que tenen ganes d’explicar al seu col·lectiu, als seus avis o als seus amics què saben de Pujol, el millor que en poden saber és això.