Més dolenta que un dolor, ofídia, serp. La delegada del govern de Madrid a Catalunya, Teresa Cunillera, no rep gaire bons qualificatius entre algunes persones del Pla d’Urgell, la Conca de Barberà o el Segrià amb qui he pogut parlar i que es vanten de conèixer-la prou bé als seus 67 anys. La venerable política, que fa pocs dies va  afirmar que a Catalunya “està en risc la convivència” perquè hi ha “intolerància a l’hora de pretendre imposar les idees”, és caracteritzada com una persona profundament intolerant, que imposa idees, encara que pretengui exhibir  formes reposades i una ben estudiada cordialitat. El fanatisme polític, l’obcecació partidista, el sectarisme, des d’aquesta perspectiva, haurien presidit constantment la seva actuació pública, al servei del PSC, el partit del qual sempre ha format part i que li ha proporcionat tota mena de càrrecs de gran relleu. Relleu que no es correspondria precisament amb la brevetat del seu currículum acadèmic, que inclou certs estudis de peritatge mercantil. “Sembla molt curta, però de curta no en té res —em diu lo sinyor Atanaric—, és falsa, mentidera i manipuladora. Oportunista. Sempre al costat dels homes importants del PSC i del PSOE, sempre la millor amiga dels poderosos i mai dels humils. És tan d’esquerres com la meva mà dreta. Primer va créixer a l’ombra de l’alcalde de Lleida, Antoni Siurana, i després va fer el salt a Madrid com a diputada per Lleida i com a càrrec de confiança de diversos governs socialistes. Avui, la província de Lleida és l’única d’Espanya que no té un representant socialista, precisament l’escó que va perdre Cunillera i que semblava la seva propietat privada durant anys i panys. Amb el temps s’ha anat radicalitzant i ennegrint com a persona, fins a esdevenir una mena policia repressora de qualsevol discrepant dins del seu propi partit polític”.

“Sí, de fet, sempre ha fet de dona policia al servei de l’immobilisme del sistema. Ara fa de major dels policies espanyols a Catalunya. És enormement conservadora, com només ho saben ser a Lleida —m’explica el diputat Sisebut del Congrés de Madrid—, molt més carca que l’Enric Millo, ja m’ho sabreu dir aviat. Jo sempre l’he vista al grup parlamentari socialista amb un fuet a la mà, imposant la disciplina entre els companys d’escó, sense cap més ideologia que obeir les ordres de la secretaria general del PSOE, independentment de si eren correctes, absurdes o equivocades. És inflexible, sectària, sense cor. I, amb el càrrec de governadora civil que té, ara li ha pujat al cap tota l’arrogància i tota la mala bava que porta acumulant durant anys. Té un ressentiment estrany amb Catalunya, en aquest sentit s’assembla molt a Josep Borrell, tots dos han fet la seva carrera política a Madrid i no s’han recordat mai dels seus orígens. Mai no ha fet política municipal ni comarcal. I ara mateix no podria dir-te que hagi fet, després de tants anys com a diputada, cap acció política, cap iniciativa en favor de Lleida. A Lleida els socialistes no han estat un partit polític, han estat un règim, el règim que va substituir el franquisme quaranta anys més i que encara dura. Almenys fins a l’alcalde Àngel Ros, un antic alt executiu de la Coca-Cola, una mena de Porcioles de Ponent”.

Teresa Cunillera no sembla gaire preocupada pels atacs feixistes que han sovintejat per alguns carrers de Catalunya ni sembla gaire disposada a assistir als actes oficials de la Diada si no es dirigeixen “a tots els catalans”. També intenta treure ferro a la intensa mobilització de policies en direcció a Catalunya. “Tot el que sap el president Pedro Sánchez de Catalunya —m’explica la senyora Viterica Liuva— està filtrat per Teresa Cunillera, que va ser la seva cap de campanya quan va aconseguir guanyar les eleccions a la secretaria general del PSOE. Avui Cunillera és el vincle entre els socialistes madrilenys i Miquel Iceta, el polític més cínic que he conegut, una persona sense estudis que, de la mà de Narcís Serra, i amb només 31 anys, va arribar a ser director del Departament d’Anàlisi del gabinet de la Presidència del govern d’Espanya, durant la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme basc. Estem parlant d’aquesta mena de personal, d’aquesta mena de microcosmos d’on surt la figura de la Teresa Cunillera. Narcís Serra, el del forat a Catalunya Caixa i les escoltes il·legals. Antoni Siurana, el que es va reunir amb el general Alfonso Armada a Lleida abans del cop d’Estat del 23 de Febrer. Allò sí que va ser un cop d’Estat i en el qual va participar el PSOE. Aquests personatges, obsessionats pel poder, sense sentit de la decència, del que és correcte i incorrecte, són els que han posat Teresa Cunillera de virreina i ara volen fer veure que dialogaran amb l’independentisme polític. Pel mateix preu l’independentisme podria dialogar amb algun d’aquests generals que, fa poc, han defensat la figura de Franco. No hi hauria cap diferència”.