Avui és 12 d’octubre i els espanyols celebren la seva festa nacional, coneguda amb el nom d'Hispanitat, perquè és el dia que Cristòfor Colom va tocar terra a Amèrica. En aquest cas, el nom fa la cosa de manera diàfana, i allò que se celebra és la supremacia de la hispanitat per damunt de totes les altres cultures i pobles que van ser ocupats (“descoberts”, en diuen) a partir de l’any 1492. Aquesta data commemora, ho vulguin o no, un dels genocidis més massius de la història de la humanitat. Ja sigui a causa de les malalties importades, de la violència dels conqueridors, de les condicions extremes del treball a les encomiendas o de la fam i la misèria, la població autòctona es va desplomar fins a arribar gairebé a la desaparició. Posaré un parell de xifres, però n’hi ha moltes més a disposició de tothom: l’any 1518 Mèxic tenia uns 25 milions d’habitants (i encara que fossin molts menys) i l’any 1623 en quedaven uns 700.000 en total. Al Carib, l’any 1492 hi vivien aproximadament un milió d’indígenes taïns; el 1508 en quedaven 60.000 i el 1531 ja només n’hi havia 600. Avui ja no en queda cap. I així des de Río Grande fins a la Terra del Foc. Per aquesta raó, a l’altre costat de l’Atlàntic aquesta data s’està deixant de celebrar, sobretot als EUA, o s’està redefinint, com passa cada cop més als països d’Amèrica del Sud. Per exemple, a Colòmbia l’any 2021 el “Día de la Raza” va ser reconvertit en el “Dia de la Diversidad Étnica y Cultural de la Nación Colombiana” i a Mèxic l’any 2020 el també “Día de la Raza” va ser redefinit com a “Día de la Nación Plurinacional”. A tot arreu fan canvis i evolucionen tret d’Espanya, on precisament, en teoria, vivim en un estat plurinacional.

La Hispanitat va ser declarada festa nacional a Espanya l’any 1892 amb un Reial decret que deixava clar que ho seria “perpètuament”, festivitat que va ser ratificada per llei l’any 1987, quan governava el PSOE de Felipe González. En un país normal, democràtic i avançat, la festa nacional no seria mai la Hispanitat. Les institucions democràtiques sorgides després del franquisme, arran de la cada cop més qüestionada Transició, haurien d’haver triat una altra data, més adient als temps moderns i alineada amb el que es buscava, que era l’establiment d’una monarquia parlamentària parcialment descentralitzada. Una bona data, per exemple, hauria estat el 6 de desembre, dia en el qual es va aprovar la Constitució espanyola en referèndum. Podria agradar o no, però aquesta data tenia un sentit polític, una intencionalitat històrica i constituïa un missatge en si mateixa. Però no; Espanya va tornar a escollir la Hispanidad, que també conté un inequívoc missatge polític i nacionalista excloent.

La pretesa normalització no ha de ser el vehicle de l’espanyolització més descarada

En aquest context, el president Salvador Illa és a Madrid per celebrar la Hispanitat. El darrer president català que hi va anar va ser José Montilla, l’any 2010, però no hi va ser els dos anys precedents. Els successius lehendakaris tampoc no hi van, i fins i tot el mateix Alberto Núñez Feijóo, quan era president de Galícia, també solia excusar-hi la presència. Ningú que governa un territori amb llengua i cultura pròpies es pot sentir còmode en una desfilada militar que representa el nacionalisme espanyol més tronat. I no s’hi pot sentir còmode perquè allò que s’hi reivindica, en fons i forma, és incompatible amb ser català, basc o gallec. La normalització institucional que pretén el president Illa, ben legítima, no hauria de comportar la seva presència a Madrid un dia com aquest. La pretesa normalització no ha de ser el vehicle de l’espanyolització més descarada. Per això, per aquesta raó, és un error polític la seva presència allà i cal esperar que els anys que vindran reconsideri aquesta decisió.

Per si no n’hi hagués prou amb tot això, el president de la Generalitat de Catalunya tampoc no hauria d’anar a Madrid per una altra raó, que pot semblar anecdòtica, però té una profunda càrrega simbòlica. A Pedro Sánchez li convé que hi sigui Salvador Illa per estar menys sol en un acte en el qual sempre és xiulat i insultat per bona part del públic, format en gran part per familiars de militars (la qual cosa també és molt significativa). Amb una majoria de presidents autonòmics en mans del PP, el president espanyol només trobarà escalf i solidaritat en els seus ministres i en alguns presidents autonòmics socialistes, amb qui socialitzarà la pluja d’insults. Per tant, la presència del president de Catalunya serà instrumental per al president espanyol i situarà la màxima institució catalana en una batalla entre espanyols, de dretes i d’esquerres, en el marc del seu guerracivilisme perpetu. Jo no vull que el meu president sigui instrumentalitzat per uns ni altres; jo no vull que el meu president sigui xiulat a Madrid en un acte que es podria estalviar, on serà xiulat no només per ser el president de Catalunya, sinó per ser un membre del PSC-PSOE. Catalunya i les seves institucions s’han de preservar de les lluites fratricides castellanes, per damunt de tot.