N’hi ha prou amb llegir el retrat que Enric Juliana ha dedicat a Salvador Illa —erigint-lo en hereu polític del president Tarradellas— a l’hora de comprovar per quin perfil de Molt Honorable malden les elits catalanes. Contra l’abrandament neopujolista de Puigdemont, a qui ha fallat la calculadora electoral per cruspir-se Esquerra i tornar a Catalunya com a president legítim, Illa representaria el camí de la santa continuïtat institucional d’una Generalitat regida pel catalanisme de pluja fina. Semblaria, i en això té raó Juliana, que ERC s’allunya espiritualment d’Heribert Barrera, apostant per convertir-se en el principal interlocutor de Sánchez a Catalunya (per molt tocats que semblin, els republicans seran claus al nou tauler parlamentari i Junqueras podrà tornar a regnar sense que ningú li pregunti per aquells cartellets sobre l’Alzheimer) i el seu aliat espiritual a l’hora d’anar federalitzant Espanya amb un PSOE amnèsic del 155.
Hi ha quelcom important a l’hora d’analitzar la figura de Salvador Illa que sovint es passa per alt; la seva fe religiosa. Illa és fill privilegiat d’un sector important dels socialistes, d’arrel ignasiana (regits per la màxima d’unir i servir), que barreja l’igualitarisme catequista amb la cohesió social més progre. En aquest sentit, seguint allò que deia Juliana, l’encara candidat del PSC irrompria a la Generalitat amb una barreja interessant de bones formes i ètica del perdó. La idea de tot plegat —molt d’en Tarradellas, per cert— seria dir als catalans que se’ls ha perdonat la rauxa dels últims set anys (perquè això de ser una nació lliure, ja veus quines coses, resulta propi d’abrandats) i que ara toquen moltes menys manis, més posar-nos a treballar, i el ball de la civada jo te’l cantaré. Res com un home de fe, en definitiva, per segellar el règim del 78 i un acte de perdó com l’amnistia, la qual —he dit mantes vegades— és una necessitat principalment espanyola.
A Salvador Illa ja li va molt rebé que Carles Puigdemont munti com més saraus millor
En aquest sentit, a Salvador Illa ja li va molt rebé que Carles Puigdemont munti com més saraus millor i que la tornada del president 130 s’assembli a un vodevil de mal gust; que si aterrarà en helicòpter, que si el detindran a la frontera o a la porta del parc de la Ciutadella, etcètera. De fet, com més histriònic es torni Puigdemont una vegada aterrat a Catalunya (i sense el glamur de l’exili a la pell), Illa podrà exercir millor d’esperit magnànim amb l’univers convergent: tranquil, Carles, tranquil. Ara tothom dona per morta Esquerra, però el futur de Junts per Catalunya —amb el president neutralitzat d’aquí a ben poc i sense aparent successor a la trona— tampoc resulta gaire afalagador. El silenci d’Illa durant aquests dies no només ha respectat els jocs interns dels republicans; també s’adreça als vells convergents, a qui el futur president voldria fer tornar a allò que considera el seny típicament català. Per pacificar, en resum, res millor que un Papa.
De fet, si el PSC vol fer servir Catalunya per canviar l’estructura profunda d’Espanya (com ja va intentar sense èxit el president Maragall) tornarà a necessitar el beneplàcit d’una Convergència ressuscitada per tranquil·litzar les ires de les elits castellanes de Madrit i alienar definitivament l’esperit dels independentistes de sempre. Jo diria que Illa no se’n sortirà pel mateix motiu que la màquina convergent no ens ha acabat de prendre el pèl amb les cabrioles de Mas i Puigdemont. De fet, tant socialistes com convergents continuen mirant-se el país com si a les darreres eleccions la força més important de l’electorat no hagués estat el triomf esclatant de l’abstencionisme. Al seu torn, si Maragall fracassà en la tasca de federalitzar Espanya a pesar del seu encant olímpic, resulta lícit dubtar que el PSC pugui tornar a l’aventura, ara que té un substrat intel·lectual molt més fluix que fa lustres, i una base electoral que tampoc no és per tirar coets.
Mentre la següent legislatura enceti el seu curs d’aparent pacificació, l’independentisme haurà de viure molt amatent als nous cants de sirena d’una unitat que ja ha fracassat durant els darrers anys (cal fer tot el contrari del que sostingui Lluís Llach, per resumir-hi) i parar molta atenció a quin serà el nou messies que ens voldrà encastar l’estat major del procés. De moment, gaudirem assistint a com el president Illa fa de bon home i de perdonavides dels nostres antics aprenents d’heroi. Tindrà certa gràcia, ho he de reconèixer.