Recupero de la memòria un fragment d’un dels discursos més importants de Pompeu Fabra en referència a la nació catalana. El va oferir el 30 de novembre de 1930, en l’acte de presentació de l’entitat “Palestra” que es va fer al Palau de la Música. Fundada per Josep Maria Batista i Roca i un bon nombre de noms rellevants de la societat catalana, entre els quals el mateix Fabra, que en va ser el president, Palestra naixia amb la intenció de formar els joves catalans per tal que fossin agents del procés de modernització de Catalunya que anhelava el Noucentisme. L’objectiu era el de construir una nació culta, avançada, civilitzada i moderna, regenerada després de la dictadura de Primo de Rivera, definida per Pompeu Fabra com “un dels intents més forts d’assimilació del nostre poble”. “D’aquesta prova n’hem sortit incorruptes, però no invulnerats.”, afegia, i per això calia reconstruir socialment i moral el país, des d’una perspectiva de defensa patriòtica. En aquest context de reconstrucció nacional després de la desfeta de la dictadura, Pompeu Fabra feia una extraordinària descripció del que havia de ser un patriotisme modern, avançat i integrador. Aquest és un dels fragments del discurs, que es pot trobar sencer a l’arxiu del diari La Publicitat:

“El sentit de Palestra és essencialment patriòtic i moral. Les seves activitats agafen quatre sectors principals: l’educació patriòtica, l’educació física, l'educació moral, l’obra social. Volem que la joventut sigui patriòtica, ben catalana, d'una manera reflexiva i conscient, humana i gens xovinista. La Pàtria és la Terra i el Poble, tot allò que el poble pot fer damunt d’aquesta terra, tant la llengua com l’economia, com la història, com totes les manifestacions de la terra i de l’esperit catalans són matèria de patriotisme. Volem que aquest patriotisme sigui ample i que abasti tota la magna Catalunya, les terres germanes de Llengua Catalana.”

He pensat en aquest discurs arran de l’acte de reconeixement que els “Amics de Prat de la Riba” han fet a Castellterçol al president Jordi Pujol. El fil roig que uneix la magna obra de Prat de la Riba amb la figura gegantina de Pompeu Fabra, i la no menys cabdal figura de Jordi Pujol, ha estat una temptació que no he pogut evitar. Al capdavall, aquest fil roig explica la història del nacionalisme modern i la ingent lluita per recuperar la nostra nació dels estralls que ha patit al llarg del temps. Des de la famosa frase de Prat de la Riba el 1890, “vinc a parlar-vos de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l'única pàtria nostra”, l’esforç per dotar Catalunya de les estructures d’un estat modern, malgrat la migradesa de la seva sobirania, ha estat una constant que ha marcat la lluita catalana del segle XX i XXI.

Pujol ha estat Prat de la Riba i Pompeu Fabra alhora, el reconstructor de país i el seny ordenador, obsedit a dotar Catalunya de les estructures bàsiques d’una nació moderna

Prat de la Riba ho va intentar amb la Mancomunitat, el primer assaig per tenir un poder institucional català que permetés modernitzar Catalunya. I malgrat ser abruptament liquidat per la dictadura de Primo de Rivera, va reeixir en la seva voluntat de posar les bases d’una nació moderna. Pompeu Fabra va ser el “seny ordenador de la llengua catalana”, en expressió feliç de Josep Pla, i gràcies a ell, també el català va entrar en l’era moderna. I Jordi Pujol va ser el reconstructor d’aquest projecte de modernitat, després de la destrucció sistemàtica de la nació catalana durant la dictadura franquista. En els tres casos, el seu ideal polític arrelava en un fort sentiment patriòtic, un nacionalisme inclusiu i la convicció que calia dotar Catalunya de les bases del que haurien de ser unes estructures d’Estat. Molts altres van ser i han estat cabdals en aquest procés de lluita catalana, però és indiscutible que aquests tres noms han estat claus en la continuació del projecte nacional de Catalunya.

És evident que els anys de presidència de Jordi Pujol han tingut clarobscurs, alguns dels quals profusament publicats. Van ser vint anys de poder que varen circular entre moltes grandeses i algunes notòries misèries, la conseqüència de les quals deixa cua judicial. És cert, també que l’acarnissament públic contra Jordi Pujol per part de l’Estat va ser la primera maniobra de l’Operació Catalunya, obsedida per destruir el símbol més rellevant del nacionalisme català. “Havia de caure Pujol” clamaven des de les clavegueres, que no van tenir manies en arrasar amb tot, fins i tot destruint bancs andorrans i patrimonis personals. I varen dedicar tot el poder mediàtic que tingueren a l’abast per aconseguir-ho. Pujol era la fletxa i la diana era Catalunya.

Vist amb la mirada del present, és un fet que algunes de les misèries dels vint anys de govern són rebutjables. Però la mirada de la història tendeix a la indulgència, especialment quan l’obra general és d’enorme importància. Pujol ha estat Prat de la Riba i Pompeu Fabra alhora, el reconstructor de país i el seny ordenador, obsedit a dotar Catalunya de les estructures bàsiques d’una nació moderna. El seu llegat ha estat fonamental per recuperar la consciència nacional i tot el que ha vingut després ha passat perquè ell hi va posar les bases. Som un país ferit que acumula molts intents de ser destruït i, tanmateix, ha persistit. Persones com Prat de la Riba, Pompeu Fabra i Jordi Pujol han estat claus a l’hora de vertebrar aquest sentit de persistència que no ens ha abandonat mai.

Acabo amb una darrera reflexió de Pompeu Fabra: “Només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat.”