Poques vegades m’he sentit tan privilegiat, políticament parlant, com quan he tingut l’ocasió de compartir una estona amb el president Pujol. Molta gent pot dir el mateix, perquè el president, especialment des de la seva retirada de la primera línia, és una persona molt assequible. Formo part de la generació que va néixer als seixanta. Hem crescut amb els darrers hippies, el PSUC viu i en Franco mort, els Beatles i ABBA, el Llach i en Serrat, la nova democràcia i el cop d'estat, i el dilema entre fer la mili o la prestació social substitutòria. En el nostre imaginari juvenil, Felipe era el president de l’Estat, Pujol, el president de la Generalitat; i Maragall, l’alcalde de Barcelona.

Ens ha tocat viure, ja en la plenitud dels cinquanta (sí, joves promeses, tot arriba) uns moments estranys on, enmig d’uns anys vertiginosos d’una febrada independentista, hem vist caure aparentment molts mites, entre ells el d’en Pujol. Però un cop asserenats els ànims, ni que sigui per la força de fets que no entro a valorar, la figura del president Pujol apareix de nou amb una estranya nitidesa que ens reconforta. No és que l’enyorem, que també. Tampoc és pel que representa en la construcció de país, que també. Segurament és perquè els de la dècada dels seixanta el tindrem sempre present. La figura del president Pujol ens arriba, entre borrosa i càlida, com la d’un home que transcendeix els fets quotidians i s’allunya cap a la història.

El president Pujol, als seus noranta-tres anys, no vol opinar gaire sobre el que passa. Les seves intervencions són més aviat en forma de consells d’avi. Si es prodiga, és perquè no se sap estar quiet, perquè gaudeix en companyia dels altres. Necessita sortir al carrer, passejar entre els ciutadans, preguntar a tothom sobre tot allò que ens està passant. Hi hagué un moment en la història de Catalunya que cada un dels catalans podia dir que havia estat amb en Pujol, que havia parlat amb ell, i que el president li havia preguntat sobre la seva vida. La inabastable memòria del Pujol feia que gairebé sempre, amb un parell de preguntes, trobés una manera de fer-te sentir escoltat. I en realitat, a cada trobada, el president anotava mentalment alguna dada que servia per alimentar un cervell que processava tot el que fos necessari per seguir construint el país.

La figura del president Pujol apareix de nou amb una estranya nitidesa que ens reconforta. Arriba, entre borrosa i càlida, com la d'un home que transcendeix els fets quotidians i s'allunya cap a la història. 

El president Pujol té una malaltia incurable. L’obsessiona Catalunya. Fins a extrems inconcebibles per a aquells que només sabem estimar el país una mica i a la nostra manera. Per a Pujol, Catalunya ho és tot. I aquesta obsessió no té ni solució ni remei. És molt més que una causa, que un treball o una passió. Ho és tot. Per això ningú recordarà l’esguerro de la meravellosa tela que ell ha teixit durant tots aquests anys. Amb el temps tendim inevitablement a recordar els bons moments i a diluir els dolents. Per sort, sempre és així. I quan no ho és, hem d’anar a fer-nos-ho mirar. Per això el president Pujol serà pels catalans un dels referents de tota una època. I si seguim disparant-nos trets entre nosaltres, acabarà per semblar-nos l’època daurada.

Recordo una conversa amb mossèn Ballarín sobre els fills polítics d’en Pujol. Em deia que tots els de la meva quinta som una mica fills polítics d’en Pujol. La temptació dels fills polítics és per a uns matar al pare i per a altres buscar-ne l'aprovació. Però com a pare polític, Pujol és i serà, ens agradi o no, un referent que no podrem evitar. He viscut sempre amb orgull, com molts de la meva quinta, aquesta filiació, i he transitat, com molts també, entre aquests dos dilemes. Tinc potser una sort: he pogut sempre dir lliurement en quin punt de la relació em trobava. Per això no em sap greu recordar-vos que tots, us agradi o no, acabareu decidint com voldreu recordar-lo. No caldrà que ho poseu per escrit, que no té gaire rellevància. Deixeu-vos simplement empènyer per la història.

El que he dit per als de la meva quinta, és vàlid per tothom. Construirem un record del president, uns i altres, molt particular, com no pot ser d’una altra manera. "Qui estigui lliure de falta, que tiri la primera pedra", diu un dels fragments dels evangelis més coneguts (Joan 8:7). Molts van córrer a lapidar el president. Uns per rancúnia, altres per demostrar que no eren dels seus, altres per costum. Només us demano que mireu el balanç de la seva vida i la seva obra, i decidiu com el voleu recordar. A mi només em surt un "gràcies, president".